Toni Cayena (Platja d'Aro, 1983) acaba de publicar el seu tercer disc, editat per U98, «Sacúdete los miedos», i entre això i el naixement del seu primer fill, assegura que és un home nou, «alliberat de tot», i amb ganes de seguir fent camí en un món de la música que trepitja des del 2006. Aquest és el seu treball més flamenc, tot i que no renuncia a donar-hi els seus habituals tocs de funky.

Quines pors s'ha espolsat amb «Sacúdete los miedos»?

Ha sigut una mica com treure'm els dimonis de sobre, fer fora els ocells negres. Tot allò dolent que m'ha pogut passar a la vida, els mals tràngols emocionals, la gent tòxica.. podríem dir que m'he tret de sobre totes les pors, així en general. Se m'ha obert la ment i m'he tret la bena dels ulls.

Toni Cayena s'ha reinventat de nou?

Sí, ho podríem dir així. Reinventar-se és saber tornar a començar de zero, i ara la sensació és molt semblant. M'he alliberat de tot, em sento més lliure que mai. El disc té una essència flamenca a causa de la producció de Juanito Makandé, cantant, percusionista, compositor i productor de Cadis. Però també és un disc molt orgànic, net i acústic. Fa olor de fusta i de niló, és molt pur, se senten els instruments. Jo també tinc una part flamenca i tampoc he volgut renunciar als tons de funky, que sempre m'han agradat. La meva marca és funky, rock and roll i flamenc, jo estimo el so de Pata Negra, Raimundo Amador...

Com es creua Juanito Makandé a la seva carrera?

El vaig conèixer a través del germà d'El Canijo de Jerez, de los Delinqüentes, en Paco del Ojo. Ell és dissenyador i il·lustrador, és l'autor dels dibuixos del disc i també em va fer la portada de l'anterior, Reinventarse. Vaig veure que en Juanito havia marxat a viure a Mallorca, que havia obert un estudi de gravació, La Luciérnaga, a Serra de Tramontana, i molta gent hi anava a grabar. Makandé és el millor amic d'El Canijo de Jerez i n'hi vaig parlar a en Paco, de si el coneixia. Li va trucar i em va dir que es posaria en contacte amb mi. Un dia Makandé em va dir que un dia estaria a Barcelona, al Razzmatazz, que l'anés a veure. Ens vam caure bé, de seguida vam tenir molt bon rotllo. Aquest va ser l'origen, perquè a ell no li agrada gravar amb qualsevol banda, vol estar en la mateixa ona que el músic.

És un bon moment, ara, per treure un disc?

Això és una arma de doble fil. Durant el confinament he anat publicant singles i la gent els ha anat seguint perquè era a casa. Però també pot semblar el disc del confinament, i que quedi una mica aparcat. Per rellançar el disc traurem un quart single. Faré un acústic amb Miquel Abras, meitat en català i meitat en castellà, de la cançó Intentando olvidarte.

Aquest treball és una autobiografia musicada?

Totes les cançons són autobiografia total. Són les històries dels meus últims tres o quatre anys. Hi explico com em sento; La isla és una història d'amor; Su cabaña està dedicada a la meva mare, que la tinc malalta... cada canço té una història, un significat i una vivència. Ha sigut com vomitar les pors a l'univers. Fa sis mesos va néixer el meu fill i a ell li he dedicat Mi libertad. El meu fill m'ha sanat. El nen m'ha alliberat del tot. M'ha fet deixar enrere moltes coses dolentes, m'he quedat amb les bones i he seguit endavant.

Com serà la vida dels músics en la nova normalitat?

Jo tinc la sort que em defenso només amb una guitarra. Penso que les propostes de petit format treballaran molt, i que les bandes grans ho tindran molt més complicat. Fa sis anys que estic vivint de la música, i ara haver estat tres mesos aturat, i acabant de publicar el disc, les despeses se m'han disparat i necessito tornar als directes.

Ja en té de programats?

Estic tancant moltes dates i no m'ho esperava. Aquest cap de setmana faig quatre concerts. Demà (avui) a les 19 h soc al Mas Sorrer i a 2/4 de 10, a s'Agaró. Diumenge faré una actuació semiprivada on també entra l'altra meva gran passió, la cuina. Prepararé un arròs per a 30 persones i després faré un concert al Candela de Palafrugell. I dilluns, sense moure'm de Palafrugell, tocaré al Tarannà.