14 de juny de 2020
14.06.2020
Diari de Girona
El Boulevard

«Me gusta el fútbol»

El setembre de 1987 vaig veure al Bernabéu un estrany partit de la Copa d'Europa a porta tancada: Real Madrid-Nàpols

14.06.2020 | 00:20
Jugadors del Barça entrenant abans del partit d'ahir.

Ha tornat la Lliga, ha tornat el futbol. Ahir a la tarda i el vespre en doble sessió, com abans passava als cinemes, el Girona a Las Palmas i el Barça a Mallorca. Escric aquest article abans que es juguin i espero que el doblet d'excursió insular hagi estat profitós. El retorn «futbolero» professional es produeix no només per normalitzar sinó per necessitat. La cancel·lació de la temporada hauria suposat una retallada proporcional pels partits no jugats i no emesos per televisió del total de 1.800 milions que està previst que enguany es reparteixin els equips de primera i segona.

El retorn del futbol coincideix, aquesta mateixa setmana, amb el 30è aniversari del naixement de Canal+. El seu «partidazo» dels diumenges al vespre suposava una novetat en l'estil de les retransmissions que havien estat sempre en mans de Televisió Espanyola i de les televisions autonòmiques. Carlos Martínez com a narrador, el recentment desaparegut Michael Robinson de comentarista i les entrevistes de Josep Pedrerol, ara rei de les tertúlies futbolístiques nocturnes. Les retransmissions eren molt atractives, però codificades i de pagament.

Canal+, per guanyar abonats, va posar en marxa una de les campanyes que els publicitaris consideren més exitoses, alineant la marca i els objectius comercials. Era un spot amb un pasdoble cantat pel grup Los Inhumanos que es deia Me gusta el fútbol. Hi havia des de capellans, monges, paletes i tota mena de gent que jugava pels carrers a futbol. «Me gusta el futbol / los domingos por la tarde es la mayor... / de mis aficiones». Un èxit total.

El futbol ha tornat, però ho fa a porta tancada fins no sabem quan. És una anomalia clara però es l'única manera de reemprendre el futbol professional. He de dir que no es una novetat per a mi. El 16 de setembre de 1987 em vaig acreditar per veure al Santiago Bernabéu el partit d'anada de la Copa d'Europa entre el Reial Madrid i el Nàpols de Maradona, qui, després de marxar del Barça, la temporada anterior havia fet el doblet a Itàlia. Lliga i Copa. A les anteriors semifinals de la Copa d'Europa contra el Bayern de Munich, el davanter madridista Juanito havia trepitjat el cap de Matthaus i els «ultra sur» havien llençat una bengala al porter Pfaff que va quedar deu minuts mig estabornit. La UEFA va decretar que el Reial Madrid hauria de jugar dues eliminatòries al Bernabéu sense públic. La decisió incloïa una llarga sanció a Juanito i la prohibició de vendre els drets televisius que llavors comercialitzava cada club, incomplerta per ordre directa del llavors vicepresident Alfonso Guerra. Panem et circenses, deien els romans.

Però, aquell 17 de setembre de 1987 jo estava al Bernabéu amb la meva acreditació de premsa i un parell de centenars de persones més. El president madridista Ramón Mendoza i la resta de la junta deixaren la llotja per anar a la graderia. A la tribuna, només hi érem els periodistes. Escoltaves amb tota claredat tot el que deien els jugadors al camp: els crits, els bufets i, fins i tot, el soroll de les patades. A la segona part vaig anar a donar la volta sencera al camp. Jo coneixia alguns jugadors del Reial Madrid a través de Xavi Julià, perquè havien estat companys del gironí quan jugaven al filial, el Castilla. Manolo Sanchís, Chendo, Solana, Michel, Martín Vázquez, Butragueño, etc. La situació era tan estranya i insòlita que alguns d'ells em van saludar des de la gespa, cosa que no passa habitualment ni en un partit d'infantils. Fins i tot Emilio Butragueño, avui director general del Reial Madrid i amb qui encara em veig sovint, em va dir « Jordi, esto es como jugar en el patio del colegio». Mai em va semblar un partit oficial,si no fos per la llenya que repartien els defenses.

El Madrid va guanyar 2-0. Fàcil perquè Maradona va estar fatal. Fora de forma i sense cap de les seves habilitats. El partit es va complicar quan, a falta de dos minuts pel final, Chendo va intentar fer allò que en diuen una sotana entre les cames de Maradona. Aquest, per evitar la deshonra, es va llençar sobre el rival i la pilota, aturant la jugada i encetant la bronca. Ens varen deixar als periodistes entrar a la gespa acabat el partit. Mentre gairebé em toca, de ple, un pot obert de «Masagil» (fàcilment identificable per l'olor) que el massatgista del Nàpols llençà a l'entrenador madrista, Leo Beenhakker; en Maradona només acceptava que l'entrevistés el seu gran amic i periodista esportiu Quique Guasch, a qui tinc gran estima i apreci. Tot plegat, un show.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook