21 de juny de 2020
21.06.2020
Diari de Girona

La carta verda

Miscel·lània francesa durant el confinament: Els Límits, el general Charles De Gaulle i les velles pel·lícules de l'actor Louis de Funes

20.06.2020 | 22:48
Un discurs de De Gaulle, l'any 1947.

El confinament m'ha servit per dedicar algun temps a furgar caixes, carpetes i racons d'armaris de casa. Els meus pares eren, com jo, partidaris de guardar papers i documents, retalls, cartes o records per si algun dia podien fer falta o perquè, essent patrimoni familiar, ens corresponia a la següent generació decidir al respecte. Un matí vaig trobar una carta verda, l'assegurança que et complementava l'entrada a l'estranger. A la tarda remenant una carpeta de vells retalls de diaris amb notícies importants, destacava una portada amb la mort del general De Gaulle. Vaig voler indagar per internet una informació que apareixia al retall. Llavors em vaig trobar amb una notícia simpàtica a la informació d'actualitat: les velles pel·lícules de Louis de Funes estaven aconseguint audiències superlatives en ser emeses per televisió.

Ja tenia feta la connexió francesa del dia. Un país al qual em sento proper i del qual he seguit sempre l'actualitat. He intentat no deixar mai una certa rutina de lectura en francès, trobar amb qui parlar ja és més difícil. En els meus temps escolars era la nostra llengua estrangera i una certa base ens va quedar, potser també perquè a casa arribava la televisió francesa. També de petits, la de França era una excursió familiar fàcil i mítica perquè no deixava de ser una sortida a l'estranger. No com ara. Després de passar la frontera, en silenci tots els germans per si guàrdies civils o gendarmes preguntaven quelcom, es produïa una breu aturada per canviar pessetes per francs i comprar una carta verda per un dia, complement de l'assegurança espanyola. Avui la carta verda encara existeix però està inclosa a l'assegurança ordinària.

Evidentment el lloc més màgic era Els Límits, el barri de la Jonquera que ocupa la vorera oriental del carrer principal de la vila francesa del Pertús. Aparcaves el cotxe en territori francès: la carretera. Però si posaves el peu a la vorera ja eres a Espanya. Molts comerços d'aquesta banda eren clients del meu pare on el públic francès anava, com ara que és una petita Andorra, a la recerca de millors preus.

Nosaltres anàvem a la banda francesa a la recerca de mantega, galetes o foie gras que consideràvem millors i més bons però sobretot diferents. En el meu cas l'excursió no acabava sense la compra d'un diari francès, probablement L'Indépendant de Perpinyà o Le Figaro.

Un dia em varen deixar provar l'aperitiu nacional francès per excel·lència, el pastís: una part de Ricard i cinc d'aigua gelada. Un dels primers episodis alcohòlics de la meva vida.

Després de trobar el retall amb la notícia de la mort de Charles de Gaulle m'he proposat rellegir la magnífica biografia del general escrita per Don Cook i que tinc al pis de Madrid. Sobretot perquè el darrer dijous es commemoraven els 80 anys del seu famós discurs radiofònic, cridant a la resistència dels francesos a l'ocupació nazi i rebutjant el govern col·laboracionista del Mariscal Petáin. El 18 de juny de 1940, el general de Gaulle, qui havia arribat a Londres dos dies abans, es va reunir amb Churchill. Aquest el va reconèixer com a cap dels francesos lliures, però res més. Això sí, li va posar a disposició la BBC i les seves emissions radiofòniques. Va fer un discurs de menys de dos minuts cridant a l'honor i a la resistència dels francesos. Visitant la BBC House a Londres t'ensenyen l'estudi, les fotos i la gravació com si fos el mateix Churchill. Amb la seva intransigència i quatre canyes va acabar asseient-se a la taula dels guanyadors de la guerra. I va fundar la França moderna. La grandeur.

Però si, com va confessar-li el general al seu amic l'escriptor i ministre de Cultura, André Malraux, «aquella nit jo aixecava el cadàver de França amb els meus braços fent pensar al món que era viva», qui durant el confinament ha aixecat la moral dels francesos ha estat l'humorista Louis de Funes, ja desaparegut. Un dels francesos més famosos a tot el món. Les seves pel·lícules també a Espanya tenien un èxit extraordinari. Un retrat sensacional de com era França i els francesos, amb tots ells seus tics, defectes i virtuts als anys seixanta i setanta. Les audiències televisives de la reposició d'aquells films han estat altíssimes. Les noves generacions l'han descobert a ell i a determinada idea de França. Un vespre de confinament sopava a casa el meu nebot i veí Jordi abans de veure, com fèiem sempre, una pel·lícula. Aquella nit, E l gendarme de Saint Tropez. L'altre Jordi Bosch potser encara no dona crèdit a la meva tria, però segur que li va agradar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook