Enric Calpena presentava ahir a la tarda a la Llibreria 22 «El primer capità», la biografia novel·lada de Joan Gamper, el fundador del Barça

A El tercer home diuen que els suïssos només han aportat el rellotge de cucut. Es van deixar el Barça!

En Hans Gamper, més ben dit. Sí, una de les seves més grans aportacions, almenys per a Catalunya, és Hans Gamper.

Vostè és del Barça?

No especialment. Ni de cap altre equip. És que el futbol no m'agrada gaire.

Un moment, un moment. La biografia de Gamper l'ha escrit algú a qui no agrada el futbol? Això és un sacrilegi.

Això no és l'important, també he escrit històries militars i no m'agrada la guerra. L'important no és que et diverteixis amb el futbol, sinó que entenguis la seva transcendència històrica.

Entén també la gent que, si el seu equip perd, va a dormir sense sopar?

Això em costa més d'entendre, jo no ho faria mai de la vida. Puc anar a dormir sense sopar per molts motius, però no perquè un equip de futbol perdi.

Què el va atraure del personatge?

Jo volia escriure sobre l'esport a Catalunya i vaig trobar Gamper. Seguint Gamper, pots explicar la història de Catalunya d'una manera senzilla. A mesura que sabia més coses d'ell, el trobava entranyable, el vaig estimar.

El Barça és encara l'exèrcit desarmat de Catalunya?

Això ja ha passat a la història, el futbol actual té poc a veure amb el de fa 30 o 40 anys, quan en Vázquez Montalban va dir aquesta expressió. Tot i que encara té transcendència social, és clar.

Es pot entendre Catalunya sense el Barça?

La Catalunya del segle XX, no. Un dels instruments per explicar com funciona la ciutadania a Catalunya és el Barça, i en general l'esport.

Per què és així? Ben mirat no deixa de ser un simple club esportiu.

Perquè la gent el fa important. La gent veu el futbol com alguna cosa més que tocar la pilota i fer gol. Li atorga un pes metafòric a aquell club i a aquella manera de veure el club, que fa que allò que no té importància objectiva es transformi en un fet col·lectiu molt important. En altres èpoques era la sardana, els cors de clavé o altres coses similars.

El Barça s'ha de significar políticament?

No té més remei. No és que «s'hagi de significar», és que la gent el fa significar. Al món hi ha molts clubs amb significació política. A la Lazio se l'identifica amb el feixisme, i dubto que el club ho sigui, però probablement hi ha gent que troba que hi té a veure. O el St. Pauli amb el comunisme. O el Glasgow Rangers. No és tant el que el club signifiqui com el que la gent vol que representi.

Si Gamper aixequés el cap i veiés en què s'ha convertit el grupet d'amics...

Li agradaria molt... en general. Li encantaria el Camp Nou, els 100.000 socis, li agradaria molt com juga en Messi... però odiaria la mercantilització del Barça i de l'esport. Si ja ho odiava llavors, imagini com ho odiaria avui.

Què ha descobert, que l'ha sorprès?

Llegint les cròniques de l'època he vist que les relacions amb el Reial Madrid eren molt bones. Però en el primer partit que juguen a Madrid, el públic, majoritàriament de classe alta, es va posar a cridar-los «separatistes!». Els mateixos jugadors del Madrid van quedar al·lucinats, no ho entenien. Ningú ho entenia, tots els diaris ho van destacar.

Així, ja és cosa vella.

També trobo fascinant que un dels primers Madrid-Barça es va jugar en un hipòdrom. El president del Reial Madrid va oferir als jugadors del Barça vacunar-se del tètanus abans de jugar.

Quan es va perdre el romanticisme en el futbol?

No sé si mai n'ha tingut. Els que muntaven aquells partits al principi només volien passar-s'ho bé. No hi ha un esperit altruista ni romàntic, ho fan per divertir-se. Com si vostè i jo quedem per fer una costellada. Romàntic? Res d'això, anem a menjar xai, beure vi i divertir-nos.

El pobre Gamper va acabar suïcidant-se. Espero que no fos per una ­derrota del Barça.

He, he, no va deixar cap escrit, però sembla evident que va ser pel desastre econòmic del 29, de fet dos dies abans es va suïcidar el seu soci. Ara bé, el Barça el va tractar molt malament durant els quatre anys d'exili, era desaire rere desaire. Anava força al metge, i els símptomes eren molt propers a la depressió. Estic segur que el mal tracte del club va pesar d'alguna manera en la seva decisió.