Es podria pensar que traduir al català una obra originalment escrita en castellà és sobrer. Almenys de moment, tots els catalans entenen el castellà, i no cal recordar les similituds en italià dels verbs «traduir» i «trair». Potser per això, la presentació ahir de Girona, la traducció al català de Gerona de Benito Pérez Galdós, va tenir tant d'acte reivindicatiu com de literari. I per si hi havia dubtes de la necessitat d'aquesta versió, la mateixa traductora, Anna Grau, es va encarregar d'esvair-los quan va afirmar, rotunda com sempre, que les crítiques que ja ha rebut per part de sectors independentistes «confirmen que aquesta traducció era necessària». Un està per assegurar -ella ho negarà- que aquestes crítiques devien ser una de les raons que la van empènyer a traduir aquest Episodio Nacional. No només a traduir-lo, sinó a incloure «entreactes» de la seva pròpia mà entre capítol i capítol, que comparen la Girona de 1809 amb la del procés. Galdós disfrutaria.

Encara que a Catalunya hagi passat desapercebut, estem en ple Any Galdós, centenari de la mort de l'escriptor canari. Probablement l'acte de presentació d'aquest Girona, que es va celebrar ahir a la Casa de Cultura, impulsat per Societat Civil Catalana, serà l'únic esdeveniment que tindrà lloc a Girona en memòria de qui la va immortalitzar. I a saber si serà també l'únic que se celebrarà a Catalunya. I això que, com va explicar també la traductora, mentre treballava s'anava adonant que el castellà de Galdós tenia, mutatis mutandis, moltes semblances amb el català de la seva àvia (d'Anna Grau, no de Galdós), originària de la Catalunya profunda. Tantes, que al final la veu del narrador de «Girona» és quasi la veu de l'àvia d'Anna Grau.

No hi ha llibre sense editor. Va prendre també la veu Sergio Fidalgo, d'Edicions Hildy, per assegurar que «si Galdós hagués intentat escriure un episodi nacional basat en la Girona de Carles Puigdemont i Marta Madrenas, hauria deixat la literatura i s'hauria reconvertit laboralment en sexador de pollastres». «La Girona de 1809 que va retratar Galdós era heroica, l'actual té més d'òpera bufa que de relat èpic», va incidir.

Jordi Canal, ignoro si convidat com a prestigiós historiador o com afrancesat, potser per totes dues coses, va reflexionar també sobre la necessitat d'aquesta traducció: «Tot i que es pot discutir, no hi ha dubte que és una bona notícia, perquè bona part dels gironins desconeixen aquesta novel·la... o la volen desconèixer. Canal espera que la versió catalana serveixi per apropar-la». «Aquest nacionalisme casolà que domina Girona fa que ens perdem Gerona de Galdós i Los cipreses creen en Dios, de Gironella, que és també espectacular. Les elits culturals de Girona -si es poden dir així- no s'adonen del que es perden», va afegir l'historiador. Per Canal, hi ha una raó fonamental per la qual el nacionalisme menysté Galdós: «Als Episodios Nacionales no hi ha diferència entre la defensa de Girona, la de Saragossa o la de Cadis. Són la defensa davant de l'invasor per part de persones que se senten profundament espanyoles, cosa que no agrada als que han inventat una Catalunya que no ha existit mai».

Per la seva banda, Elda Mata, la presidenta a Girona de SCC, va remarcar «la idea galdosiana d'una memòria compartida». «Hi ha molta cosa bona en el camí que hem recorregut junts al llarg de la nostra història», va concloure.

Al cap i a la fi, per què no una lectura de Galdós en clau política, si ell mateix va acabar essent diputat?