Fa uns mesos em van trucar d'una universitat d'estiu demanant si podria participar en un curs sobre temàtica audiovisual que estaven organitzant, finalment suspès per la pandèmia, com tantes altres coses. La qüestió és que em plantejava una ponència sobre la meva activitat professional tan predictiva i pròpia d'un vident que em vaig espantar quan em va suggerir un títol aproximat: Cómo será la televisión en 2025. Els vaig contestar si podíem trobar alguna altra frase que fos menys vanitosa per la meva part perquè em situava absurdament com un gurú del meu ram. També perquè, en llegir-se d'aquí a cinc anys el meu discurs, no em trobés amb un ridícul espantós pel fracàs de les meves prediccions. Es que si no hacemos títulos atractivos no se matricula mucha gente, argumentava el meu simpàtic interlocutor a l'altra banda del telèfon, afegint que era conscient que després jo ja diria el que veritablement considerés sensat i oportú.
Evidentment que tinc una certa idea de com podrien anar les coses, del que caldria fer o provar i d'altra banda algunes activitats rutinàries i repetitives que hauríem de repensar. Amb prudència, sense fals optimisme pero essent positius, treballant força i amb modèstia per entendre que hi ha coses contra les quals no podem lluitar. Per tant, de la mateixa manera que reconec que em sembla fascinant tota la tendència informativa d'anar localitzant personatges que són capaços de descriure amb autoritat, seguretat i fins i tot amb desparpajo què passarà en el futur en branques diverses, també em preocupa. Perquè com a persona implicada en cercar una certa qualitat en l'informació, algunes d'aquestes aparicions mediàtiques em semblen d'una insensatesa total.
Durant el confinament i de l'endreça de papers a casa vaig trobar molts articles que he escrit. Per exemple, el primer que inaugurava aquesta secció, el juny del 2012. Explicava que anys abans m'havien convidat a la llotja de Roland Garros per renovar el contracte de TVE amb el torneig tenístic parisenc. Vaig estar conversant amb l'ambaixador espanyol a la República Francesa, a qui recordo amb aspecte físic d'unes dimensions considerables i amb el cabell ben enclenxinat i engominat. Va passar per davant nostre Nicolas Sarkozy, antic portaveu del govern Balladur i que va caure en desgràcia davant Chirac per batalles polítiques internes de la dreta francesa. Tornava a fer d'advocat i era alcalde de Neuilly, una zona rica de París, de fet com si Sarrià o Pedralbes fossin independents de Barcelona. Em va dir l'ambaixador: «Aquest home té molts enemics, no te cap futur polític, està mort!». Quina vista, el nostre ambaixador. Quina falta feia de ser tan contundent i definitiu, volent quedar amb mi com un profund coneixedor de la política francesa, quan uns anys després reprenia Sarkozy una carrera política que el va portar a la presidència de la república.
No tothom és com Variety, la veterana publicació nord-americana especialitzada en informació del negoci de l'espectacle. Fa uns anys feren diverses festes a tot el món per celebrar el seu aniversari. A les parets bromejaven amb articles o portades on clarament l'havien vessat. Es reien d'ells mateixos. Em va fer gràcia especialment un pòster amb un article editorial de principis del 1955 parlant de l'aparició d'un nou estil musical anomenat rock and roll. «És una moda totalment passatgera, quan arribi el mes de juny ja s'haurà oblidat». Que bé està riure's una estona d'un mateix. He rellegit molts dels articles que jo mateix vaig escriure al llarg dels anys i que ara he retrobat. No hi ha excusa que valgui, que si era jove, que si estan trets del context, etc. No puc dir que tots aguantin el pas del temps i ho de de reconèixer. I assumir. I no passa res.
La informació s'ha anat espectacularitant a la tele, la ràdio o a les xarxes. Durant molts anys, als homes i les dones del temps els demanàvem prediccions cada cop més absurdes. Quin temps farà d'aquí un temps al viatge a Estambul o al casament de la filla. Quan la crisi econòmica de fa una dècada, els economistes, que eren personatges limitats a les seves classes universitàries o a reduïdes aparicions, es van asseure als platós i als estudis de ràdio i els seus llibres eren al top de vendes. Tot perquè s'atrevien a predir més que a explicar perque passen les coses, satisfent les nostres demandes. I ara els metges. El que hem vist durant aquestes setmanes transformant-se en vedettes alguns especialistes en el coronavirus, per dir-ho ras i curt, a vegades penso que ha fet més mal que bé. I no tots, ni tothom. No generalitzo, evidentment. Hi ha hagut gent admirable.
