05 de juliol de 2020
05.07.2020
Diari de Girona
El boulevard

Llegir el BOE

He conegut a qui tota la seva vida professional s'ha concentrat exclusivament a llegir i detectar el que publicava cada dia el Butlletí Oficial de l'Estat

04.07.2020 | 23:56
Llegir el BOE

Amb l'esclat de la pandèmia del coronavirus, l'estat d'alarma i la regulació del confinament, hem tornat a sentir a parlar sovint del BOE, el Butlletí Oficial de l'Estat, que és la publicació que inclou el text de les disposicions legals de tota mena generades a l'estat espanyol. La seva importància, en termes pràctics, és màxima i absoluta. Fins que no es publiquen al BOE, les normes no tenen vigència. Qualsevol llei o decret, per rellevant que sigui, si no apareix al Butlletí Oficial de l'Estat, és com si no existís.

Així, durant aquests mesos hem vist com el BOE havia de fer contínuament edicions extraordinàries perquè a les Filípiques del dissabte d'en Pedro Sánchez s'anunciaven unes coses que després al BOE no hi eren, com per exemple passejar el gos. Així hauria estat fins que algú se n'adonava i avisava.

Quan vaig anar a viure per primera vegada a Madrid, l'any 1984, aviat vaig descobrir la importància capitalina del BOE. Avui, el BOE és una publicació digitalitzada que es penja a les xarxes a dos quarts de nou de cada matí. Fins fa deu anys s'editava en paper i arribava a tots els ajuntaments del país, organismes oficials, gestories, despatxos d'advocats, empreses, etc. Això portava al fet que a cadascun d'aquests llocs hi hagués uns individus, una mena de raça especial, lectors o buidadors de tot allò que apareixia al Butlletí Oficial de l'Estat. La lectura del document els ocupava bona part del dia. La resta de la jornada laboral la dedicaven a comunicar a la resta de l'organització què havien trobat en el buidatge del BOE, relacionant-lo amb la precisió d'un cirurgià amb altres disposicions aparegudes en dates anteriors. I així mataven el dia.

Havia de resoldre l'assumpte pendent del servei militar i això es va fer de forma ràpida a Madrid, concretament a les oficines d'una mútua sanitària i assistencial de militars i les seves famílies. Em cuidava de fer una revista mensual, plena d'informacions d'horaris i serveis, de reportatges sobre pròtesis i tractaments que jo redactava a unes dependències que compartia amb funcionaris civils de l'exèrcit, tots manats per un coronel retirat. Hi anava a les nou del matí i a les dotze ja marxava a fer la meva tasca periodística com a corresponsal.

Hi vaig conèixer un personatge extraordinari, molt bona persona. Un funcionari que es deia Avelino. L'home clau. Era expert en dues coses. La primera era intentar escaquejar-se del coronel fent-li saber que anava a fer el « cafelito» si no tenia inconvenient quan, sigil·losament, com si fos la pantera rosa ja estava tornant de fer-lo. La segona gran habilitat era el seu mestratge en l'operació matinal del BOE. Quan tornava del segon cafè començava la lectura del butlletí, ho feia amb certa rapidesa i amb l'habilitat per saber trobar què era important i què no, especialment totes les qüestions d'escalafons, plusos, antiguitats i pujades de sou per conveni de tota la «clientela» acumulada al llarg dels anys i que a partir de mig matí rebien la trucada de l'Avelino informant de les novetats o de l'absència de les mateixes.

Durant aquella estona se sentia l'home més important del món. Arribava, doncs, sent migdia el moment de sortir al carrer amb la sensació del deure complert a prendre la primera « caña», la cerveseta. També controlava els bars de les rodalies on donaven la millor tapeta com a complement, de fet inclosa en el preu de la cervesa i que és una cosa característica dels bars madrilenys. Sabia on calia anar els dilluns o els dijous segons hi hagués a cada lloc ronyons al xerès o « torreznos». Jo sovint l'acompanyava i després marxava a fer les meves coses. Envoltats com estàvem d'oficines públiques, els funcionaris el saludaven al bar i ell seguia informant i atenent consultes sobre el BOE d'aquell matí. Fins i tot l'havia vist trucar al Butlletí Oficial informant d'alguna errada que havia observat i que era corregida l'endemà.

L'Avelino tenia l'Estat al cap. De fet ell era l'Estat. I vaig pensar en ell i també en la seva simpatia i bonhomia quan el 2005 en canviar de feina vaig anar, uns dies abans d'incorporar-me, a descobrir on tenia les oficines la nova companyia. Al nord de Madrid, ja als afores, en un barri compartit entre habitatges d'una cooperativa a una banda de l'anomenada avinguda de Manoteras i a l'altra, seus d'empreses com la nostra. Girant la vista per descobrir l'edifici del cantó de sobre apareixia un edifici imponent però també absolutament impersonal i oblidable: la seu del Butlletí Oficial de l'Estat. Els meus veïns de feina durant els darrers 15 anys.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook