12 de juliol de 2020
12.07.2020
Diari de Girona
El boulevard

Emèrit i torero

He escoltat tota mena de llegendes sobre el monarca, des del llunyà moment que em vaig instal·lar a Madrid

12.07.2020 | 00:20
Emèrit i torero

En plena pandèmia, un altre assumpte ocupa el temari informatiu. Em refereixo a tot al que envolta els escàndols del rei emèrit, Joan Carles de Borbó. Entenc que el lector està al corrent dels detalls fonamentals de la història. Tot plegat té molt poca defensa. Al marge de valoracions polítiques, morals o jurídiques no deixo de pensar en tot això d'una manera gairebé literària. De com un personatge és capaç d'espatllar la seva biografia fins aquests límits. Permeti'm una senzilla anècdota personal per entendre un temps on no tot era informació i exigència com ara. Temps en el qual es va envoltar el rei d'un mur protector insuperable.

Un matí de finals del mes de gener de 1985, als inicis de la meva etapa periodística madrilenya, s'inaugurava FITUR, la fira internacional del turisme. Vaig anar a l'acte inaugural amb el recordat Jordi Comas, empresari turístic de Platja d'Aro i la seva dona Carme Hospital. Presidien els Reis. Aquell matí, un rumor glaçava l'ambient: el rei Joan Carles estava en tractament per un càncer gravíssim. Joan Carles I, amb 48 anys, disfrutava de la màxima popularitat al país, elogiat com a pilot de la transició i per la seva actuació la nit del cop d'estat del 23-F. Això era exactament així. Amb excepcions minoritàries que no compartien aquestes tesis. Fins i tot des del nacionalisme català i basc es veia el Rei com una figura que podia moderar les pretensions centralitzadores de l'estat. En fi, que et convidaven a un acte amb els Reis i et compraves unes sabates noves com si anessis a un casori.

L'ambient depressiu del Madrid polític i econòmic era total i no es va superar fins que el Rei va convocar a un cafè els directors de diaris de Madrid per desmentir-ho. «Tot li funcionava bé», va dir textualment als directors, insistint en la paraula tot. Un seguit de confusions i caramboles on no eren aliens alguns misteriosos viatges reials amb fins recreatius, ho havien abonat. Però llavors l'opacitat sobre la vida privada del monarca, incloses les qüestions de salut, era total i la premsa seguia el joc del silenci.

El fet és que aquells dies de FITUR sopàrem al magnífic i ja desaparegut restaurant Las Cuatro Estaciones el matrimoni Comas i altres amics gironins. Amb en Jordi havíem quedat una estona abans amb un periodista de TVE que solia estiuejar a Platja d'Aro. Molt popular per presentar un Telediario, l'havien cessat quan l'agència EFE va divulgar al seu servei de notícies una entrevista, molt crítica amb els seus caps televisius, que jo l'hi havia fet l'estiu anterior al Diari de Girona. Mai m'ho va recriminar i tinguérem amb els anys una bona amistat. He donat pistes però no dic el nom per respecte a la seva recent defunció. En apropar-nos els tres a la porta de l'establiment, uns escortes ens varen forçar discretament a alentir el pas per facilitar l'accés d'un altre grup de persones. Concretament d'una senyora de molt bon veure i entre els varons, el rei Joan Carles. Faig notar que l'actitud de parelleta entre el monarca i la fèmina era indiscutible.

A l'amic periodista li va canviar aviat la cara per la senzilla raó que resultava que la senyora i ell havien estat amants fins a data recentíssima (cinc minuts abans, vaja) i ara canviava de mans, se'm permeti la broma, davant seu. El nostre amic, amb el seu aspecte de latin-lover antic i un notable currículum, em va posar al dia. Ho feu després de fer un lleu cop de cap contestant una salutació del monarca, a distància, quan aquest el va saludar pel seu nom. Tot resumit en una única frase, molt destacada en el meu diccionari de frases mítiques: « No es una derrota, en el escalafón taurino, él va por delante».

No podia quedar tot així. Al llarg del sopar, el torero periodista ens va posar al dia del que hi havia, segons ell, darrere les llegendes amoroses i patrimonials del torero rei. Amb els anys i ja instal·lat a Madrid, vaig tenir clares algunes coses. La primera, que la vida amorosa extramatrimonial del rei no es criticava, senzillament perquè estava ben vista. Aquesta musiqueta de laissez-faire acabava aplicant-se a les seves activitats patrimonials, com si fos un canvi de xicota més. De fet, en arribar la democràcia, el Rei va continuar exercint exactament gual que en el període preconstitucional en temes de relacions exteriors i influències.

I dues conclusions. Primera: els successius governs de tot això que ha passat, també en són responsables. Segona: el seu fill no ho té gens fàcil.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook