Fa cinc o sis anys César Alierta, llavors president de Telefónica (ara em ve al cap aquell acudit de l' Eugenio que deia que «siempre me confundo entre la telemérita y la benefónica»), durant un discurs que pronunciava en una convenció de la companyia va demanar als directius que mostressin els seus telèfons mòbils. Ràpidament es veieren a la sala els darrers i més sofisticats models del mercat. No es podia esperar una altra cosa en una empresa de telecomunicacions que aconsegueix bona part dels seus beneficis de les quotes i serveis que ofereix aquesta tecnologia. Però el millor estava per arribar. Immediatament Alierta va ensenyar el seu propi telèfon mòbil. Un vell model de Nokia sense pantalla ni connexió a internet. «Mirad qué carraca de teléfono móvil tengo pero soy el único de vosotros que tengo garantizada mi libertad». L'aparell era una veritable antiguitat. De fet, si jo el regalo a algun dels meus nebots, me'l llencen per la finestra.

Una suor freda va recórrer de cap a peus i de forma immediata els responsables comercials de Telefónica quan Alierta seguia exhibint el seu Nokia, lloant les virtuts de garantir, amb la seva decisió de no tenir un smartphone connectat a internet, la privacitat de les seves comunicacions. Evidentment després donava la volta a l'argumentari. Telefónica sí que garantia la privacitat de la comunicació fixa o mòbil a través de les seves xarxes, el problema són els operadors només d'internet i companyies com Twitter, WhatsApp, etc. Acabava proposant a la Comissió Europea una inversió de 4.000 milions que garantiria la seguretat de les comunicacions telefòniques per internet.

Que li ho expliquin al president del Parlament, Roger Torrent, víctima d'un acte d'espionatge de les seves comunicacions a través del telèfon mòbil que s'ha conegut aquesta setmana i que també afecta més d'un miler de persones d'arreu del món i altres dirigents polítics catalans. Que li expliquin que el preu de la seva llibertat ha de ser renunciar a utilitzar un smartphone connectat a internet com deia el president de Telefónica. Oi que no anem bé? Un escàndol que s'està reproduint a molts altres països provocat per una tecnologia, Pegasus, que una empresa israeliana ven a organismes policials i d'intel·ligència, altrament dit d'espionatge, per garantir la seguretat nacional o lluitar contra la delinqüència o el terrorisme, entre els quals, el CNI espanyol. Difícilment per seguir la vida oficial o quotidiana del president d'un Parlament. L'espionatge arriba a Sarrià de Ter, on viu encara qui fou durant anys el seu alcalde.

Aquests dies de confinament he trobat alguns articles que vaig publicar a aquest mateix diari tractant del primer gran cas d'espionatge telefònic que saltava a la llum pública durant la democràcia, ja que la gravació fou filtrada a la Cadena Ser, que la va emetre atenent l'interès informatiu. El secretari d'organització del PSOE, Txiqui Benegas, des d'un rudimentari Motorola al qual s'havia col·locat un xip que desviava el senyal a un cotxe que el seguia, feia tota mena de comentaris sobre les crisis internes del PSOE. L'escàndol polític fou majúscul però no es va arxivar judicialment. A Espanya fins a l'any 1994 espiar sense autorització una comunicació no era un delicte. Això era un petit entremès del que vindria després.

Aquell 1991 era destituït el número 2 del llavors CESID i responsable ni més ni menys que de les seves «operacions especials», ara CNI, el coronel José Alberto Perote. En el decurs d'una investigació interna s'havien trobat algunes irregularitats econòmiques en empreses que actuaven com a tapadora. Perote va endur-se, segons va concloure la justícia, 1.245 microfitxes amb la transcripció i/o gravacions a personalitats polítiques, econòmiques i fins i tot al Rei, fetes amb tota impunitat pels que teòricament ens havien de protegir de l'enemic exterior.

Uns anys després les cintes van caure en mans d'un banquer que havia estat destituït de l'entitat que presidia i empresonat que pretenia erosionar el govern socialista. Que acabés als diaris fou qüestió de dies. I com a plat final, en descobrir-se que durant anys aquesta era una pràctica habitual dels serveis d'intel·ligència espanyols, van caure els seus responsables polítics: el vicepresident Narcís Serra, el Ministre de Defensa, Julián García Vargas, i el cap del CESID que havia ordenat/tolerat aquella activitat, Emilio Alonso Manglano.

Quan aquesta setmana al bar de sota de casa a Madrid esmorzava amb la notícia de l'arribada de l'espionatge polític a Sarrià de Ter en la persona del president del Parlament vaig pensar que, amb aquests antecedents, Roger Torrent se'n faria ràpidament a la idea. Llavors vaig aixecar el cap i vaig preguntar al cambrer: «¿Paco, qué sabemos del general?». Si els sembla, ho deixo per a la setmana vinent.