L'anunci del diari britànic The Independent de deixar d'imprimir la versió en paper del seu rotatiu ha causat un fort impacte entre les grans empreses de comunicació d'arreu d'Europa, no tant per l'efecte puntual d'aquest respectat mitjà sinó per les implicacions d'arrossegada que pot comportar una decisió d'aquesta magnitud. Paral·lelament, El País, el diari de més tirada i influència d'Espanya, també ha suggerit la possibilitat de dedicar-se exclusivament a la seva versió digital i abandonar progressivament l'edició en paper. Soc conscient de les raons econòmiques que pesen darrere d'aquestes decisions empresarials, ja que a la reducció de les vendes a quiosc s'hi afegeix l'encariment dels costos d'impressió i una baixa dels ingressos publicitaris. Son símptomes aquests que ens adverteixen del proper acabament de la premsa en paper? Així ho asseguren alguns, però malgrat les evidències de problemes estructurals que assenyalen canvis profunds, soc dels que opinen que el paper encara té vida. A començaments del nou mil·lenni, Arthur Ochs, director del prestigiós rotatiu The New York Times, pronosticava que era imminent la fi dels diaris en paper però tres anys després d'haver fet aquestes declaracions reconeixia que s'havia equivocat en el seu pronòstic. Actualment, el diari novaiorquès segueix editant en paper, tot i que ha reduït format i paginació i ha deixat per a la història els dos quilos que pesava la seva edició dominical. Cal recordar que també en aquesta època alguns savis varen vaticinar que l'invent de l' e-book acabaria amb els llibres impresos però és evident que l'invent electrònic ha fracassat, mentre que el llibre de tota la vida segueix ben viu.
La crisi de la pandèmia ha afectat en bona mesura els mitjans de comunicació, principalment els diaris en paper, que en general han vist reduir publicitat i vendes, però també han posat en valor el seu rol com a indispensables eines que ofereixen una informació puntual, contrastada i fiable. Les ràdios tenen l'avantatge d'una immediatesa que és d'agrair però solen abusar, justament, de la paraula i dels espais de tertulians que pontifiquen de tot allò que el presentador els proposa mentre les seves veus es van perdent a través de les ones hertzianes. La tele és una oferta que aprofita l'avantatge de les imatges però en general són espais fugissers, flaixos d'un moment, on s'explica què ha passat però sense aprofundir en el perquè. Les xarxes socials són un compendi de xafarderies, opinions personals i falsedats que generalment no cerquen informar sinó facilitar un contenidor perquè s'hi aboquin reflexions sense substància informativa. Les edicions en paper i les seves corresponents pàgines web, però també algunes capçaleres només en digital, permeten facilitar una informació treballada per professionals i complementades amb opinions que ofereixen els elements indispensables perquè el lector es formi el seu propi criteri.
Però a banda del consum del paper de WC, que es va incrementar exponencialment durant la pandèmia, és evident que aquest invent xinès del segle 8 aC, que va aparèixer durant la dinastia Han, va de baixada com a suport informatiu. És clar que suprimir quioscs com va fer l'Ajuntament de Girona no hi ajuda gens, com tampoc hi ajuda que alguns bars i cafeteries hagin decidit suprimir el servei de premsa a disposició dels clients amb l'excusa del coronavirus. En aquest sentit, subscric la crida d'alguns usuaris de discriminar els establiments en funció de la seva oferta de premsa diària! Un lector d'aquest rotatiu, Jordi Vilarrodà, després de comunicar que deixava de ser client d'un bar sense diaris, ho raonava així: «M'agrada anar a esmorzar i llegir un diari». Ho subscric i jo també m'apunto a la campanya que hi ha darrere del hashtag #m'agradaelpaper.
