El culebrot del play-off d'ascens a primera apropa el Girona FC a una mil·lenària discussió teològica: ni cel, ni infern, ni purgatori. Hi ha al diccionari català-valencià-balear una accepció de la paraula llimb (o llimbs) que sembla escrita per a l'ocasió. Estar al llimb no té la musicalitat de la versió castellana, «estar en el limbo», però encertadament es defineix així: «Estar sense notícies, mancat d'informació, sense poder actuar ni resoldre res». I aquest és l'estat en què es troba l'entitat que porta el nom de les nostres terres, el Girona FC, des que es va suspendre pel positiu covid d'un jugador del Fuenlabrada el partit d'aquests darrers a la Corunya a la darrera jornada de la Lliga. Afegim que era un partit decisiu per qüestions de descens i de classificació per al play-off, el qual no es pot jugar fins que no quedi aclarit com queda.

Em sembla impossible relatar íntegrament en aquest espai com s'ha anat complicant la situació a les darreres setmanes. Avui mateix, a la secció d'esports del diari, segur que incorporen alguna novetat. El fet és que la UEFA ha decretat que el 23 d'agost han d'estar acabades totes les competicions europees i en aquell moment s'ha de saber qui puja a Primera i qui es queda a Segona. També perquè, unes setmanes després, comença la Lliga de la temporada següent. El play-off no és el problema, es juga ràpidament a un sol partit per eliminatòria en una sola seu i ja està. Qualsevol recurs sobre el funcionament del play-off com el que anuncia el Saragossa, si la seva estrella Luis Suárez no pot jugar perquè acaba durant aquesta pausa el seu contracte, és pecata minuta. El problema és que el Deportivo, que ja està a Segona B, intentarà resoldre tot el que calgui a la justícia ordinària i el Fuenlabrada també. Tot això m'ho explicava un amic advocat madrileny que fa temps formava part del comitè de competició de la federació i donava peu a l'article: «Estamos en el limbo».

Això del llimb m'ha semblat sempre una història curiosa. És una discussió teològica que ha durat segles. El dogma estableix que Crist va venir a la terra per alliberar a l'home del pecat original, després que Eva desobeís Déu al paradís i es cruspís la poma de l'arbre prohibit. El mecanisme de perdó era el bateig perquè es neix amb el pecat original. Per aquesta raó, els teòlegs dels primers anys del cristianisme es van inventar el llimb dels justs, que és on les ànimes de les bones persones que havien mort abans de l'arribada de Crist esperaven aquest moment. D'altra banda, hi havia el llimb dels nadons morts abans que el bateig els perdonés el pecat original. No sabien on classificar-los i els van deixar allà pels segles dels segles. Un lloc confortable, però que no era el cel. Certament que era un tema de molt malt gust pensant en les pobres criatures i en l'esperable misericòrdia de Déu cap a elles. Així, després del Concili Vaticà II, discretament, es va optar per no parlar més del llimb.

Però vet aquí que fa uns anys em varen explicar a Roma una història senzilla però rellevant. Era el 2004 i en un episodi que ja he escrit, avisats pel corresponsal Ángel Gómez Fuentes del deteriorament de la salut del sant pare Joan Pau II, començàrem a buscar, amb els serveis generals del Vaticà, un balcó des d'on retransmetre tots els aspectes de la seva imminent defunció i tria del successor. Després d'una visita clandestina i de matinada del territori vaticà esperàvem l'endemà el nostre interlocutor de la cúria tot fent un cafè. Em fou presentat un mossèn de parla castellana (no recordo de quin país) adscrit a la Congregació per la doctrina de la fe que textualment va dir-li a l'Ángel mentre prenia el ristretto «estoy muy ocupado con esto del limbo».

Resulta que el papa polonès Karol Wojtyla, Joan Pau II, va tenir una germaneta que va morir poques hores després de néixer sense que fos batejada. I li preocupava que el «llimb ara sigui al llimb». No podia quedar sense resoldre. Els teòlegs varen decidir que evidentment Déu acollia totes aquestes criatures al cel i que tots aquests debats de quinze segles no havien format part de cap dogma sinó que simplement havien estat «hipòtesis».

Doncs així estem pel que fa al Girona, al territori de les hipòtesis. «Vosaltres què sou, de Primera o de Segona?», em pregunten. «Nosaltres som una hipòtesi!», ha de contestar mentre hem d'agrair a la plantilla la paciència i professionalitat que suposa entrenar sense cap pla concret i extremant totes les mesures. Que sigui a fi de bé!, deien els clàssics.