Si no hagués estat per la pandèmia, divendres vinent hauríem celebrat adequadament els cinquanta anys de l'estadi de Montilivi. Si a més, haguéssim tornat a Primera Divisió, l'esdeveniment hauria estat a l'engròs. Una xefla. Però vet aquí que tot allò que s'estava preparant, coincidint també amb els 90 anys del Girona FC ha quedat en el paper. Almenys tenim la il·lusió del play-off i haurem de veure si des dels balcons i a distància podem fer en dies pròxims una festa grossa, si no físicament, almenys espiritualment. El que avui em queda d'aquella jornada que vaig viure a Montilivi el 14 d'agost de 1970 són uns certs records i un cendrer.

Durant el confinament i posant ordre a casa vaig trobar un cendrer amb el relleu del nou camp del Girona. Era el souvenir commemoratiu de l'esdeveniment que va provocar una gran excitació a tota la província. He repassat el diari durant aquells dies i l'adrenalina estava present a la portada del dia D: «Hoy, el acontecimiento del siglo». Aquell era, exactament, el clima del moment, la gran oportunitat pel creixement de l'entitat. N'havia parlat sovint amb Narcís Codina, el president de la junta que va aixecar el nou camp i que malauradament va morir fa uns mesos. Jo coneixia Narcís Codina i la seva família des de petit, vivíem en edificis veïns a la plaça poeta Marquina. Després ell va anar a viure al «bolet» de la plaça de Catalunya de l'arquitecte Josep Ros, també autor de l'estadi del Girona FC (aprofito per dir que l'arquitecte Ros em va explicar que malgrat que si bé és cert que el model que li fou proposat per la junta, com sempre s'ha dit, era el de la Nova Creu Alta sabadellenca, ell va prendre molt més en consideració l'experiència de l'Estadi Insular de Las Palmas). Veia sovint Narcís Codina a Montilivi, fins i tot setmanes abans del seu decés i també passejant al voltant de la Rambla i plaça de Catalunya. Molt amablement comentava els meus articles i em demanava informació complementària.

El president Codina era un dels «siete magníficos», nom ben cinematogràfic amb el qual es va conèixer els directius del Girona (Benjamí Colomer, Joan Vidal, Josep Gar­rido, Joaquim Ribas, Josep Ribera i Jaume Grabuleda) que a més d'ell mateix varen avalar, en acabar-se el contracte de Vista Alegre, el crèdit per finançar la compra dels ter­renys i la construcció de l'estadi del Girona CF. Així, en català, sortia el nom del camp a l'anunci del diari informant sobre l'hora del partit del «Gerona». En el mateix anunci, Girona i Gerona. Coses de l'època. Posats a fer, millor fer-ho bé i la junta d'en Codina va aspirar a pujar de categoria. Als anys següents es jugaren promocions d'ascens contra el Vila-real i el Còrdova. L'entrenador era Manuel Martín Vences, un home rigorós, de la vella escola.

Jo anava de petit, amb certa freqüència, a Vista Alegre, però a Montilivi ja hi vaig anar sempre. Sense excusa. El nou camp va coincidir amb la reducció a quatre dels tradicionals vuit grups de Tercera Divisió i així, en comptes de veure només equips catalans, ens trobàrem amb un grup «català-valència-balear» de més nivell i competit que afavoria la professionalització de la plantilla. Aquest era el Girona que estrenava camp el 14 d'agost. Hi vaig anar amb el meu pare, Arseni Bosch, exjugador del Girona amb grup d'altres veterans gironins. Ho dic perquè he trobat un article de Manuel Bonmatí, que signava Gol a la seva secció En Voz baja on explicava aquell vespre amb en Fèlix Farró, Pepe Pinto, Pitu Viñas i el meu pare, tots ells exjugadors del Girona.

Del partit inaugural, contra el Barça, que va guanyar 1-3, recordo el caos de cotxes en uns accessos gairebé inexistents per la llavors Avenida del Protomartir José Calvo Sotelo, radicalment col·lapsada i amb la gent deixant el cotxe al mig de la calçada. També que el gironí Domènec Balmanya, llavors secretari tècnic del Barça, va fer que anéssim a saludar Kubala. De l'interès que es posava a saber quin jugador marcaria el primer gol, que fou el blaugrana Bustillo per partida doble i posteriorment Fusté i pels gironins en Vivolas. Als dies següents es va jugar el primer Torneig Costa Brava amb València, Espanyol, San Lorenzo de Almagro i Borussia Neunkirchen. Començà una gran etapa amb aspiracions i amb bona presència de públic però a poc a poc la flama d'aquella eufòria inicial es va anar apagant. Com poden comprovar, podria estar tres dies explicant coses.