Ramon Mirabet actua aquesta nit a Lloret de Mar, als Jardins de Santa Clotilde, en el nou festival SOM de Mar, on cantarà temes de sempre i del seu nou treball «Begin Again».

Begin Again: sempre hem de tornar a començar?Begin Again

Bé, no sempre hem de tornar a començar, però sempre hem de tenir l'oportunitat de fer-ho.

Per això ve a tocar en plena nova normalitat?

És el primer concert del mes d'agost, a veure. Vam pensar que en llocs puntuals es podia tocar, i un d'aquests és a Santa Clotilde, un lloc fantàstic.

Espantat?

Pel concert o per la situació?

Per tot plegat.

Hi ha una mica de tot. És una situació que no t'imaginaves viure. Estic preocupat per la família i els amics que ho estan passant malament, els tècnics, l'equip, els companys d'altres sectors...

I en la part personal?

Ho veig tot d'una manera diferent, analitzant una mica què passa. Ara m'estic adaptant a aquesta situació i estic aprenent coses sobre mi. En aquesta etapa estic parant i pensant més que abans, mirant enrere, endreçant el cap. Miro endavant, he après a no fer plans, perquè no se sap què passarà. És anar una mica tal com raja, estic aprenent moltes coses sobre mi.

I quan pensàvem que no podia passar res pitjor, marxa en Messi.

Sí, encara em penso que això és una broma.

No estava destinat més al circ que a la cançó, per influències familiars?

Estava destinat al món empresarial, perquè vaig acabar la carrera i estava buscant feina. En la primera entrevista de treball, qui me la feia em va dir: tu no estàs preparat per aquesta vida, tu has de viatjar, has de buscar una cosa que hi ha dins teu i treure-la a fora. Mai m'hauria imaginat dedicar-me a la música.

Home, la música li agradaria.

És clar, somiava ser una estrella del rock, però allò que hi somies jugant. No era res que tingués seriosament al cap. Viatjant vaig descobrir que havia nascut per cantar. Vaig cantar per primer cop davant de gent quan tenia ja vint-i-un anys.

Recomana a tothom que agafi la guitarra i vagi a voltar món, com vostè?

No puc recomanar això, la gent té fills, família, obligacions? Jo ho vaig fer quan no tenia cap obligació. El que sí que recomano a tothom és que alguna vegada a la vida cantin al carrer. Si no és cantar, qualsevol altra cosa. És molt alliberador.

És més feliç cantant al carrer o en un escenari?

És molt diferent. Crec que l'etapa de la música al carrer ja la vaig viure tal com l'havia de viure. I la recordaré com una de les etapes més boniques de la meva vida. La música al carrer és tan autèntica i tan directa? la gent se t'acosta, et parla... és molt visceral. Estic intentant assolir aquesta visceralitat i aquest contacte a l'escenari.

No canta ni en català ni en castellà, per evitar les preguntes de «per què»?

Al principi, cantar en anglès era per a mi una cosa natural, era la música que havia escoltat sempre. No m'ho havia ni plantejat, m'havia d'expressar així. Després, les discogràfiques et collen dient que en anglès no funcionarà, i acabava responent: canto així perquè em surt dels collons. I funcionava. Quan deixin de demanar-m'ho, em vindrà de gust fer una cançó en català o en castellà. De fet, ara mateix em ve molt de gust fer una cançó en la meva llengua, que és la catalana.