Un dels plats més coneguts del Celler de Can Roca i que va contribuir, ja fa més de vint anys, al prestigi del restaurant és un postre que porta com a nom «Viatge a l'Havana». Un pa de pessic emborratxat de mojito i, al cantó, un cilindre de xocolata en forma de cigar havà farcit d'una mena de biscuit glacé. En afegir aire a la massa, procés normal en un «mantecado» perquè agafi la seva particular consistència, en realitat, li incorporaven fum procedent d'un cigar havà Partagas sèrie D4. Se servia en un cendrer amb una mica de sucre negre com si fos cendra. El plat incorporava tots els ingredients d'un homenatge «havanero». El ron, el mojito, la passió que tenen pels gelats i el cigar havà. Una barreja que sintonitzava amb l'exotisme local.
Poques setmanes abans que arribés la pandèmia vaig anar a l'Havana. Un article sobre la visita va quedar pendent, quan la covid ens va envair sobtadament. La presència a l'illa en tasques diplomàtiques del gironí Carles Pérez-Desoi em va facilitar l'estada d'una manera extraordinària. La seva tasca, ja acabada, al front del consolat de l'Havana ha estat molt aplaudida en posar ordre al caos endèmic burocràtic que els ofegava. L'amic Carles, net per part de mare del poeta empordanès Carles Fages de Climent, l'autor dels satírics epigrames però també de la mística Oració al Crist de la Tramutana, em va organitzar hores l'endemà mateix de la meva arribada una excursió a la finca Robaina, a Pinar del Río, 167 quilòmetres a l'oest de l'Havana.
És per excel·lència la regió productora de cigars més importants del món. El recorregut en cotxe em va permetre, d'una banda, descobrir una «manera cubana» de conduir no apta per a aquells que no hi estem acostumats -motos, bicicletes o carros portats per bèsties es van creuant sense cap criteri. D'altra banda, unes zones tropicals humides i plenes de vegetació, com les rodalies de Soroa, on de manera rudimentària i amagats entre les palmeres hi tenien els soviètics els míssils que durant la crisi de 1962 apuntaven les costes nord-americanes, situades a menys de cent milles nàutiques. A la finca ens va rebre Hirochi Robaina, net d' Alejandro Robaina. Els puros que porten el seu nom són un homenatge a la seva trajectòria com a mestre de la producció de fulles de tabac, el que en diuen la capa. Les fàbriques, les marques, van per un altra banda i aquestes elaboren els cigars a partir de fulles de diferents procedències, com si fos un coupage. Ens va ensenyar a tots el procés de producció, vàrem dinar i encenguérem un havà de grans dimensions i gruix que ell anomenava « la bèstia». A la rotllana de la magnífica tertúlia, on ell només feia que interessar-se per Messi -ara què li diria?-, una cadira estava ocupada per un ninot amb la figura del seu avi. Hi vaig fer també una migdiada.
Vaig anar per primer cop a Cuba en plena època d'influència soviètica, eren llavors els russos els que facilitaven als cubans el manteniment de la seva economia. L'any 1984, el llavors delegat d'Iberia a Girona, Eusebi Sànchez, va organitzar l'agermanament de Girona amb Nueva Gerona, a l'illa de los Pinos, amb presència entre d'altres del llavors alcalde de Girona, Joaquim Nadal. Llavors, el negoci turístic era irrellevant. Canviaves dòlars per pesos cubans al mercat negre i compraves el que volies. Anys després vaig sovintejar l'illa en els temps posteriors a la devastació econòmica per la caiguda del règim soviètic. La penúria era tremenda i amb les coproduccions que es feien amb Televisió Espanyola crec que acabaven pagant tota la cultura del país. Anys en què els amics cubans et feien descobrir la seva música fascinant i aquella manera única de coure un porquet. El millor d'aquell país és la seva gent.
Cuba ja és a punt de promoure un canvi necessari donant convertibilitat a una moneda que no deixa de ser un apunt comptable. Tot el món hoteler i de restaurants que obriren arran que Obama restablís relacions diplomàtiques amb Cuba, se'n varen anar a l'aigua quan va imposar Trump les restriccionss als viatges dels americans. Crec que, avui, Cuba més que un país comunista és una dictadura militar que pretén lliberalitzar-se sense tocar el règim politic. Però ells van al seu ritme, lent, sensual, sense presses. Ja ho va dir a Catalunya Ràdio un empresari català que era casualment a l'Havana quan va morir Fidel Castro: «Han dit per la tele que és mort, pero ara mateix el restaurant continua obert, no han parat de tocar música i a les meuques les veig des d'on parlo, no s'han mogut de lloc».
