01 de setembre de 2020
01.09.2020
Diari de Girona

Xavier Febrés: «La meva condició de pixapins ha quedat molt diluïda»

Xavier Febrés publica «Apologia de l'Empordà. De Banyuls a les Illes Formigues» (Edicions Cal·lígraf), un recorregut personal i literari per les terres empordaneses

31.08.2020 | 23:02
Xavier Febrés: «La meva condició de pixapins ha quedat molt diluïda»

Banyuls? Això no pertany a França?
L'única frontera és la mental, que és la més alta de totes. Una de les raons per les quals m'agrada l'Empordà és que té una frontera que permet creuar-la de tant en tant, i això és molt agradable.

Per què fer apologia de l'Empordà? Vol més massificació, més edificacions?
Un dels grans avantatges del turisme de masses és que es concentra en unes dates molt determinades. Fora d'aquestes dates, a l'Empordà som quatre gats.

Un pixapins escrivint de l'Empordà?
La meva condició de pixapins ha quedat molt diluïda, perquè fa deu anys que visc a Palafrugell i he freqüentat l'Empordà des de fa dècades i dècades. No m'avergonyeixo gens del meu origen, però soc empordanès de cor.

Per què tenen mala fama els barcelonins per aquí?
No ho sé, la veritat. Suposo que a vegades per gelosia, però tot i així, aquí se'ls espera amb els braços oberts. I malament aniríem si no apareguessin en tromba els barcelonins a l'Empordà.

El perill d'escriure de l'Empordà és que el comparin amb el seu estimat Pla?
Vaig mamar els articles de Pla a Destino des de petit, i a més m'agradaven molt, i li diré que són difícils de superar. El que passa és que les generacions canvien de mentalitat, al costat de l'admiració literària hi ha una distància generacional i ideològica, que marca la diferència.

Com l'ha vist aquest any, sense turisme?
L'Empordà viu del turisme, així que seria cruel dir que l'he vist fabulosament bé per la tranquil·litat que hem respirat, ja que ha anat acompanyat de les angoixes pròpies de la situació. I de la tristor per tots els empordanesos que en viuen i ho passen malament.

Recomani'm un paisatge empordanès.
El coll de Banyuls.

La sangria i la paella són ja plats típics empordanesos?
Jo crec que per golejada (riu). També és cert que això és veritat allà on hi ha més concentració d'estrangers, però l'Empordà té també pobles sense grans hotels, on el turisme és més familiar i local.

Recomani'm un bon dinar empordanès, i oblidi la paella i la sangria.
A mi m'agrada tot, així que recomanaria els dos extrems. D'una banda, el Motel a Figueres, i de l'altra, els restaurants de carretera, que en parlo al llibre i són els grans oblidats. Aquests restaurants a vegades fan uns arrossos i una carn a la brasa a l'altura de restaurants molt més cars. La gràcia és la pluralitat, poder triar entre una cuina més elaborada i la senzillesa. I aquesta senzillesa té encara més mèrit, ja que sobreviu sense publicitat i sense màrqueting. Aquests restaurants de carretera han disminuït en quantitat, però en el llibre parlo d'uns quants que continuen essent petits temples de la modèstia.

A quants restaurants menja de gorra per ser qui és?
La condició d'escriptor està infinitament sobrevalorada, per alguns. En canvi, en un país de baixos índex de lectura com és el nostre, no té especial rellevància... excepte que l'ego de l'interessat ho fomenti molt.

A alguna paella de la Rahola haurà anat?
En el cas hipotètic que m'hi haguessin convidat, no sé si hi hauria assistit.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit