03 de setembre de 2020
03.09.2020
Diari de Girona

Roc Parés: «El poder considerat democràtic també va contra la dissidència»

02.09.2020 | 23:23
Roc Parés: «El poder considerat democràtic també va contra la dissidència»

Demà tindrà lloc a Bòlit Pou Rodó l'obertura de l'exposició «BHDD» de Roc Parés, una experiència d'art immersiu que permet als participants viure la seva pròpia decapitació · Per alguna cosa BHDD és l'acrònim de beheaded, és a dir, decapitat...

Tan morbós és que dedica una mostra a les decapitacions?
Entenc l'art com a recerca, i en la recerca sempre hi ha un punt de fascinació pel desconegut. Si d'això en diem morbositat, doncs sí, soc morbós.

La gent també ho és tant, fins a agradar-li viure la seva decapitació?
Possiblement li agradaria, el que passa és que quan visquin aquesta instal·lació, es trobaran sorpresos.

O sigui que no els agradarà tant com es pensen?
No veuran el que esperen veure.

Diu en Pérez Reverte que la diferència entre Espanya i França és que aquí no es va fer servir prou la guillotina.
Estic en contra de tota mena de violència, i la violència de l'Estat és vergonyosa. Fins a mitjan anys setanta, va haver-hi decapitacions ja no públiques, però sí als centres penitenciaris de França. Estic totalment contra la pena capital. El meu treball té a veure amb preguntar-se com mirem i com escoltem, i enretirar el cap del cos és una bona manera de començar.

Vol dir que el cap li és útil a tothom?
He, he, no soc ningú per dir com s'ha de fer servir el cap, però he estat llegint sobre la fenomenologia de la percepció, de Merleau-Ponty, i quan descriu alguns pacients diagnosticats com a esquizofrènics, diu que per a ells el cap no és aquell objecte que hi ha sobre les espatlles, sinó que és el lloc des d'on poden ajuntar el que perceben pels ulls i per les oïdes i convertir-ho en una experiència del món. Més que un esquizofrènic, crec que aquí estava descrivint una persona, connectant-la amb el cos i amb el món.

«Que li tallin el cap», deia la reina de cors a tothom que la contradeia.
La reina de cors de Lewis Carroll estava en contra de tota dissidència per sistema i, cada cop més, el poder establert, també el que considerem democràtic, va en contra de la dissidència. Les dissidències són molt importants, i vulguem o no, amb més encert o menys, el món de l'art contemporani és el reducte de dissidència que ens queda.

Malgrat la moda del políticament correcte?
La moda del políticament correcte té molt a veure amb l'ús de les institucions com a manera de fer negocis al món de l'art. Hem de reivindicar els espais de l'art com a espais d'experimentació, recerca i creació.

L'art sempre ha de provocar?
Si només puc respondre sí o no, diria: de tot cor, sí.

Amb la pandèmia s'està tallant el cap a la cultura?
Això venia de molt abans. Sí, s'està acabant de tallar l'últim tall de pell que quedava, que encara aguantava el cap sobre el cos, sí.

Així doncs, quin futur espera als artistes?
L'artista es crea el seu propi present i d'aquesta manera va creant un futur. Si hi ha una mínima articulació en la societat, aquest futur serà d'una manera o altra.

Com espera que surtin els que visitin la mostra, a banda -és d'esperar- que amb el cap sobre les espatlles?
(Riu) Sortiran menys trasbalsats que d'una pel·lícula de sang i fetge, i espero que una mica més conscients i una mica més animats.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit