En començar el mes de setembre solen aparèixer als mitjans de comunicació les declaracions dels representants de les associacions més representatives del turisme fent balanç de la temporada tancada a finals d'agost. Habitualment, les seves opinions respecte a les dades d'ocupació dels hotels o dels nivells de despesa per visitant, solien ser poc precises suposo que per no aixecar expectatives de cara al fisc, sempre a l'aguait de passar el rasclet. No era gens habitual que empressin la qualificació d'excel·lent encara que la temporada ho hagués estat i, a tot estirar, utilitzaven l'eufemisme «enguany no ha anat del tot malament», cosa que significava, és clar, que el calaix havia funcionat molt correctament.
Aquesta vegada, però, les opinions de tots els operadors i representats empresarials són coincidents a afirmar que el desastre provocat per la covid-19 ha estat generalitzat. El president de la Federació d'Hostaleria, Antoni Escudero, ha qualificat aquesta temporada de «nefasta» i ha pronosticat que la davallada es podria mantenir fins al 2023 mentre que pel president de l'Associació de Girona, Josep Carreras, l'estiu ha estat «decebedor», ja que el sector ha quedat «atordit, bastant desanimat i espantat». També és cert, és clar, que la crisi no ha afectat tothom per igual, ja que un municipi com Calonge enfocat a un visitant familiar i nacional segurament ha pogut resistir més i millor que un Lloret de Mar més decantat al turisme low cost que necessita per omplir els seus equipaments hotelers. Amb la nova realitat que ens ha vingut imposada, els experts consideren que hauria de ser el moment d'obrir un parèntesi de reflexió que possibiliti la presa de decisions. El Govern de l'Estat ja ha anunciat que destinarà 4.250 milions d'euros per a la reactivació del sector de tal manera que en poc temps es pugui recuperar la confiança en un destí que fins l'any passant havien escollit milions de persones. A la iniciativa estatal caldrà afegir-hi la de la Generalitat si és que es decideix fer alguna cosa més enllà de les purgues polítiques per assegurar el poder de Waterloo i, per què no?, la dels municipis i dels mateixos empresaris si no volen ser testimonis de llur desaparició. En aquest sentit, el president de la prestigiosa cadena hotelera Servigroup, Josep Maria Caballé, incidia en la idea que l'experiència de la pandèmia obligava el sector a millorar el model i buscar altres mercats amb noves ofertes. «No podem seguir així» resumia el directiu posant com a exemple els canvis exitosos introduïts a França i Itàlia en els darrers temps.
Hi haurà, però, la voluntat compartida de cercar nous models que permetin un futur millor? A Girona, per exemple, tenim antecedents que ens adverteixen d'una secular animadversió cap al foraster. César King, pseudònim d'un periodista gironí, escrivia l'any 1968, en ple boom turístic, sobre el caràcter immobilista de la ciutat advertint que «todas las tentativas para crear algo distinto, donde el turista o visitante pudiera sentirse más a gusto, fracasaron al estrellarse contra el muro infranquejable y eterno de los carcas ciudadanos». 50 anys després, l'alcaldessa Marta Madrenas semblava donar-li la raó obligant que bona part dels visitants haguessin de caminar gairebé dos quilòmetres per arribar a les escales de la Catedral. Varen trigar a adonar-se que aquella decisió no només era errònia sinó que tenia tics discriminatoris ja que afectava el turisme més humil i, finalment, accediren a trobar una solució raonable.
Ara, fins i tot els que blasmaven d'un excés de visitants voldrien que Girona tornés a ser un destí turístic i recuperar així el pols perdut darrere les persianes tancades. Però perquè això sigui possible caldria que les administracions, començant per les més properes als ciutadans, fessin els deures i anessin definint els eixos d'un nou horitzó que permetés posar unes sòlides bases de futur. Hi serem a temps?
