El llarg del mes d'agost, alguns amics barcelonins que havien de romandre part del mes canicular per excel·lència a la capital de Catalunya m'informaven de la desoladora impressió que els oferia la imatge de buidor i solitud de l'elegant passeig de Gràcia. Així, a la darrera setmana del mes, aprofitant una gestió ineludible que calia fer-la en persona (una visita al notari barceloní de l'empresa) em vaig arribar fins al lloc dels fets. Els presagis s'acomplien absolutament: els indígenes no hi eren. Els turistes, que suposen el gruix dels passejants i compradors, tampoc.

Vaig fer els 1,3 quilòmetres del passeig de baixada i després de pujada. De fet, els vaig allargar fins al portal de l'Àngel perquè, almenys íntimament, volia compensar l'acte de masoquisme que suposava aquella ruta, aturant-me a Planelles-Donat per beure una orxata, de la qual soc devot. I posats a fer-ho bé, millor la de mig litre. Vaig baixar fins al pla de la Catedral, després les Rambles i plaça Catalunya fins a tornar al passeig de Gràcia. A tots aquests carrers l'absència humana feia basarda. Avui una gran majoria de les botigues del passeig de Gràcia estan ocupades per marques de luxe o establiments corporatius que tenen com a destí el turisme internacional. Vaig repassar. Boggi, Dolce&Gabanna, Celine, Dior, Chanel, Versace, Hermes, La Perla, Kenzo, Prada etc. A part de la desena de botigues de les diferents marques del grup Inditex, Bel i Santa Eulàlia mantenien el tipus nacional.

El Majestic estava també tancat! Ho comprovava mentre tafanejava des de fora l'interior de les botigues. Amb alguna excepció no vaig veure cap client a cap de les grans marques, a menys que fossin al fons o anessin guarnits de negre rigorós, com fan la majoria dels dependents. Un tipus de botigues que esperaran amb paciència la fi de la pandèmia per retrobar els clients perquè la propietat té múscul econòmic. Quina diferència amb el patidor comerç local. Poques setmanes abans que comencés aquesta desgràcia, l'Ajuntament de Barcelona havia informat que 154.461 turistes arribaven de mitjana, diàriament, a Barcelona, gairebé el 10 per cent de la població censada. Tres de cada quatre s'hi queden a dormir almenys un dia i també són tres quartes parts els que venen per vacances. Amb aquelles dades es presentava un estudi de com compaginar el turisme amb la normal vida ciutadana, un gran problema a les ciutats. Ara, almenys temporalment, no existeix. El problema és un altre: saber quantes persones que treballaven directament o indirecta pel turisme es queden sense feina.

He volgut parlar del passeig de Gràcia perquè té una connexió gironina indubtable. Sobretot des que el 1990, essent presidenta de RENFE Mercè Sala, es varen posar en marxa uns trens ràpids amb poques parades de Figueres a Barcelona (Flaçà, Girona, Caldes i Sant Celoni, si la memòria no falla). En el cas gironí, en una hora i 20 minuts eres al cor de Barcelona en comptes de la tradicional arribada a l'estació de França. Al baixador del passeig de Gràcia, on abans només hi podies accedir un cop al dia amb el Talgo Mare Nostrum, per fi s'hi aturaven els trens procedents de Girona i comarques. Això va fer que d'anada o tornada, la zona es convertís en un punt de trobada, menjar o comprar pels gironins. Establiments que avui ja són uns altres per l'arribada de les botigues de luxe o de marca. També el gruix de viatgers ja va en alta velocitat i arriba Sants.

Però llavors sempre trobaves una estoneta que et permetia una visita a la Llibreria Francesa o a Jaime's (ara traslladada al carrer València), a les rebaixes de Gonzalo Comella, Gales o Furest, prenent un cafè al Bracafè de Casp. Aquells objectes impossibles de la també increïble capital del disseny com era Vinçon, un sandwich o un plat combinat a Tropeziens o al Samoa. També un arròs a "La Punyalada", on compartien taula els més nobles personatges amb els més destacats delinqüents de coll blanc de la Barcelona postolímpica. També un dinar de fonda i ràpid al "Madrid- Barcelona", a la cantonada del carrer Aragó i a sobre de l'estació, herència de quan sortien o arribaven a aquell punt els trens de la capital. De quan estudiava a Barcelona recordo el Drugstore, obert 24 hores que va passar de la més absoluta modernitat a la decadència total fins que s'hi va instal·lar El Boulevard Rosa, ara també passat a l'altra vida. Quina tristor, pensava. Entre la realitat i els records l'única cosa concreta i positiva possible en era anar a buscar una altra orxata.