Ordenant papers durant el confinament vaig trobar una convocatòria per un dinar a la societat barcelonina l'Arca de Noè. Havia estat fundada per l'artista Santiago Rusiñol i el critic d'art Joaquim Ciervo, cercant persones que un dels seus cognoms correspongués a una espècie del món animal. Així els primers socis es deien Garrí, Vaca, Llop, Gallo, etc. Amb els anys ampliaren el ventall amb associats que no tenien aquesta característica pero en el moment d'aprovar el seu ingrés els batejaven amb el nom d'un animal. Eren animals adoptius. A vegades cercaven el més adient a les seves característiques. Si tenia memòria, elefant; si dormia poc, dofí; si era astut, corb; si era prou gros, balena, etc.
Quan vaig anar a Barcelona el 1977 a estudiar i anar provant al món del periodisme a vegades anava a Ràdio Nacional a saludar en Joan Viñas, gironí de mena, bon amic de la meva família, directiu d'aquella casa i com a locutor i presentador molt popular amb el senyor Dalmau a la campanya benèfica de TVE i RNE. « Queridos niñas y niños, amados del corazón.....», deia la sintonia d'obertura del programa cantada per ell mateix. Va fer que em convidesin a alguns àpats de l'Arca de Noè. Era per a mi una mica antiquat i carrincló però també molt divertit i em va permetre conèixer força gent. Era abundant la presència de polítics, famosos barcelonins de tota mena i molts periodistes que garantien una bona cobertura.
Malgrat aquesta presència d'autoritats, els actes tenien molt sentit de l'humor, que era un dels aspectes fundacionals que li va conferir Rusiñol. Del menjar en deien pinso; dels assistents, ramat; del restaurant, l'estable. Fins i tot recordo la presència del president Tarradellas. Hi vaig coneixer periodistes veterans com Josep M. Lladó, Sempronio, Jorge Arandes o el cronista Joan Poch Soler, gran periquito, amb qui un vespre vaig anar al vell camp del Espanyol a l'avinguda de Sarrià. També hi solia anar i era la gran animadora la còmica Mary Santpere que era l'única dona sòcia, fet que vist avui en dia seria una gran anomalia. Recordo que en els discursos es picaven força i amb humor uns als altres recordant les característiques pròpies de la bèstia adoptiva que eren.
Retrobats aquests papers em vingué tota aquesta història de semblances entre humans i la resta del món animal (estil fabules de la Fontaine) quan al mes de juliol vaig anar a Santander amb motiu de la gravació d'un programa en el qual un dels convidats era Miguel Angel Revilla, el molt conegut i incombustible president de Cantàbria (a cada convocatòria electoral treu més vots i escons, aproximant-se la darrera a la majoria absoluta). Avui tenir a Revilla a un programa és una garantia d'èxit i d'audiència televisiva. Deslligat de cotilles ideològiques en no ser ni del PSOE ni del PP s'acosta amb un populisme civilitzat als problemes de la gent, oferint opinions i propostes sensates. Aquell dia mentre esperàvem per dinar i gravar ens va explicar una història que ha repetit darrerament al programa d'en Bertin Osborne. El dinar en qüestió va ser sucós i mereixeria un article sencer.
A Cantàbria hi ha el parc de Cabárceno, una antiga mina de ferro reconvertida en un zoològic on els animals salvatges viuen en llibertat. Revilla, com passava a la societat l'Arca de Noè, anava atribuint a cada politic la denominació d'un animal. Quan va arribar al president Pedro Sánchez, sense dubtar, va dir que era un licaó, el gos africà salvatge que viu a les sabanes. La descripció fou antològica del seu estil de caçera. No ataquen directament. El grup en el qual viuen, entre 5 i 8 adults, actua coordinadament però de forma individual. No viuen amagats, sinó a la vista i quan escullen el seu objectiu comencen a córrer al darrere. A vegades, si poden, s'allunyen per despistar-lo i l'esperen per davant. Va passant el temps i no ataquen, desconcertant l'altre animal encara que el tinguin a prop. Segueixen corrent sense aturador. Poden fer-ho 30 minuts seguits a la seva màxima velocitat i moltes hores de forma més pausada. A vegades, el seu objectiu pot arribar a córrer més, però el que no pot és fer-ho durant tant temps. El que busquen és que s'esgoti i acabi a terra. I quan això succeeix i ja no pot més, zassss... queixalada. I s'ho mengen tot. Engrunes les justes.
Així doncs, ja ho saben, el president Sánchez, autor d'un llibre tan definitori com Manual de resistència seria un licaó en el món animal no racional.
