30 de setembre de 2020
30.09.2020
Diari de Girona

Manuel Vilas: «La felicitat no té argument narratiu; la tristesa, sí»

Manuel Vilas, finalista del Planeta amb «Alegría», i fenomen editorial anterior amb «Ordesa», va ser al CaixaForum de Girona per parlar de literatura

29.09.2020 | 23:37
Manuel Vilas: «La felicitat no té argument narratiu; la tristesa, sí»

Es troba a la ciutat del tio que li va pispar el Premi Planeta.
(Riallada) És veritat! Amb en Javier [Cercas] som molt amics, som de la mateixa generació. Hem sigut molt feliços en la promoció, crec que som els Planeta que millor es porten de tota la història.

Després de llegir «Ordesa», vaig pensar: quina vida més puta, aquest home.
La vaig escriure en un moment dur, en meitat d'un divorci i la mort de la meva mare. «Ordesa» és l'adeu a dues famílies, és quedar-se a la intempèrie. És també un cant d'amor als meus pares. Tots els orfes senten gran nostàlgia dels temps passats.

Pel record dels pares?
El pare i la mare continuen estant sempre a dins teu, d'alguna manera et continuen ajudant. Són fantasmes enamorats.

Celebro no trobar l'escriptor amargat i al caire del suïcidi que esperava.
A les presentacions del llibre, sovint la gent em deia «però si riu i tot!». En literatura, qui ha escrit una novel·la trista quasi sempre és un vitalista. Un bon exemple és Kafka, que era un tio divertidíssim.

Diu a «Ordesa»: «A Espanya no existeix el perdó dels pecats».
Som poc compassius els uns amb els altres, d'aquí la nostra història terrible, d'odis viscerals.

També: «L'èxit i els diners són el mateix». Per això es presentà al Planeta?
Ha, ha. Quan ho vaig escriure estava en un moment de tanta incertesa que veia perillar inclús la meva subsistència econòmica. Tinc a les venes l'ADN del treball, si un dia no escric, em trobo malament, no sé relaxar-me. De ser perquè vinc de classe mitjana-baixa, d'aquella gent que tenia el treball interioritzat, això marca.

Però va ser rebut pel rei, poca broma.
Hi vaig anar en un moment de xoc emocional, quan pensava molt en la família que havia perdut, i ni tan sols tenia cap foto dels meus avis. Vaig veure Felip VI i vaig pensar: aquest no té problema, va al Prado i hi ha retrats fins i tot dels rebesavis. És una manera de reflexionar sobre tants milers de famílies que no tenen història.

S'escriu millor trist que feliç?
La felicitat no té argument narratiu. La tristesa, sí.

A «El País» no escriu de política. És una forma d'oxigenar-se?
Hi escric de cultura, però a mi m'encanta opinar de política. Les opinions dels escriptors són netes, en el sentit que poden agradar o no, però no aspiren a res. També és cert que opinar de política a Espanya és desagradable, perquè s'ha instaurat una gran intolerància. Si algú no està d'acord amb tu, et diu fill de puta i cabró. O feixista. El que toqui. Opinar de política a Espanya s'ha tornat professió de risc.

Doncs no vegi, a Catalunya.
Ho imagino. Col·lectivament, la gent ha elegit l'insult en lloc de la racionalitat.

Alguna culpa tindran els polítics.
Els polítics s'han aplanat. La corba no l'han aplanat, s'han aplanat ells.

Ja que treu el tema: qui ha d'escriure la gran novel·la de la pandèmia?
Tant de bo jo (riu). Amb l'explicació científica no en farem prou. Explica millor la Guerra Civil el Gernika que un manual d'història. Per entendre la pandèmia ens caldrà una gran novel·la o una gran pel·lícula o un gran quadre.

Segons l'Escohotado, Trump és més d'esquerres que Sánchez i Iglesias.
He, he, Escohotado és un gran polemista. Avui, les esquerres i les dretes són entitats una mica líquides, no sabem ben bé on som. En Trump és un misteri com el coronavirus. Jo vivia als Estats Units quan va haver-hi les eleccions, i ningú, absolutament ningú, pensava que guanyaria.

Com s'ho explica?
Crec que la gent va votar des del nihilisme, i això no es detecta a les enquestes perquè ningú reconeix que votarà pel caos. Cosa que explica també el Brexit.

«Lolita», «Matar un rossinyol», «Allò que el vent s'endugué»... Tot això és brossa racista i masclista?
A mi, si una cosa em sembla «Allò que el vent s'endugué», és molt llarga (riu). «Lolita» és una obra mestra. Aquests debats són absurds, demostren desconeixement sobre què són la història i la literatura. L'art no es pot moure per premisses ideològiques, ni pot ser limitat per una filosofia política estreta. Això seria tornar a l'estalinisme. O al franquisme, és igual.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook