Acostumo a escriure al voltant d'aquestes dates, gairebé cada any, algun article sobre el País Basc. Per raons de feina, però també pel plaer d'aquestes visites. És una terra extraordinària, acollidora i amb satisfaccions garantides especialment si entrem en el territori gastronòmic que em fa francament feliç. La pandèmia va trastocar-ho tot, es van suspendre o restringir activitats, limitant el número d'assistents. Malgrat tot, encetat setembre, en cotxe i de porta a porta, i només per assistir a un únic esdeveniment en el qual, simbòlicament i representant molta més gent, hi érem presencialment un petit grup, em vaig plantar de Girona a Donostia/Sant Sebastià.
Uns territoris que tampoc han tingut gaires turistes aquest estiu. Turisme de gent que viatja per conèixer nous llocs, els que ho fan per la gastronomia o els veïns francesos en els quals confiaven certa salvació de la temporada. Vaig recórrer, en una tarda càlida i lluminosa, els 6,250 km per davant de mar que van des de la punta de la platja de la Zurriola fins a Ondarreta, on es van instal·lar, dalt d'unes roques, les obres d'Eduardo Chillida que formen la Pinta del Vent. La contemplació dels passejants em va dur a la convicció que l'immensa majoria de la gent amb qui em vaig trobar eren indígenes. Zurriola és una platja prodigiosament guanyada al mar a les últimes dècades i la gent jove, moderna, molts practicant del surf també, l'han fet seva. Però la joia de la corona és la Conxa. No em cansaré mai de mirar-la, passejar-me o banyar-me. És perfecta.
I en el tema gastronòmic va haver-hi alegries i decepcions. L'alegria, acostar-me novament a l'Elkano de Getaria. Aitor Arregui, que va ser futbolista, defensa, alguns diuen que contundent, de l'Alabès i del Vila-real, on el batejaren com a «gudari» per explicar gràficament que posava el peu i el que calgués, oficia per a la graella i a la sala seguint la tradició familiar. És el temple del rodaballo, el nostre rom, el rèmol però tampoc exactament perquè, pel que fa a aquesta espècie, tot està ple de germans i de cosins germans. Tots els productes de la casa no poden haver estat capturats o recollits a més d'una hora en cotxe. Aquest peix es cou en unes grans graelles, a la vista, però sempre sospites que amb algun secret, com el raig d'un oli, aigua del carmen en diuen, que remata la cocció. Arregui et serveix el peix explicant-te'l, mentre el neteja, mil coses de cada racó de la peça. Si no fos perquè el rodaballo està difunt semblaria que parla amb ell.
La tristor d'aquestes 72 hores ha estat trobar-te la parte vieja de Donostia, a quarts de deu del vespre, gairebé buida i amb una immensa majoria de bars tancats. Alguns només obren el cap de setmana i altres ni això perquè, o bé han tingut casos de covid-19 entre el personal, o esperen temps millors. Carrers on tot són bars o restaurants i que han ensenyat a gent de tot el món el txikiteo, que és anar amb la colla al migdia o al capvespre a prendre una copeta de vi (txikito) o de cervesa (zurito).
Es va canviant de bar i a cada taulell de cada barra la gent va agafant directament els pinxos que després liquida i paga en un acte de lleialtat i confiança entre local i client. Quan els bars estan plens poden haver-hi tres fileres de gent o més que es van deixant passar quan han de recollir gènere. Ara això és impossible, evidentment. Els pinxos estan darrere de vitrines per evitar els habituals «capellans» i els serveix el cambrer, ja no es poden agafar. A la barra només pot haver-hi una filera de gent que ha de respectar la distància o seure a un tamboret. No hi ha una altra alternativa que actuar així.
L'endemà, de tornada, vaig optar per fer-ho per l'altra cara dels Pirineus. La que no veiem habitualment. De fet, per l'autopista francesa que va vorejant-los, hi ha 10 km menys (637 km) que per l'altra banda, un bon pla. Sortint aviat i sense presses, et dona per fer un cafè a la gran plage de l'aristocràtica Biarritz o d'aturar-te a veure les vistes dels Pirineus des de Pau. O d'anar per feina a Tolosa, exactament a mitjan viatge, per fer una compra a l'imprescindible de Xavier, la millor botiga d'afinament de formatges de França. I d'aturar-se a la tarda a Maison Escudier, de Castelnaudary, on es pot encarregar una casoulette fresca per endur-se a casa. Un festival.
