«Sap allò de la tragèdia i la farsa de la història? Ara som a la farsa»

Aviat hi haurem de ser tots, a casa abans de les cinc?

És possible que sí, que aviat ens facin estar a tots a casa abans de les cinc. I que s'acabin les excursions, o si més no que les hàgim de fer amb mascareta. Cosa que a l'Hilari, el protagonista, un amant d'anar a la natura per respirar, l'horroritzaria.

La gran pregunta que tothom li deu fer: la història de l'Hilari és real?

Sí que me la fa tothom, sí.

Em sap greu ser tan poc original.

La gent té una visió literal de la literatura, cada vegada més, vol saber si el que llegeix és ficció o no. La meva resposta és que totes les novel·les tenen part de realitat i part de mentida. Fins i tot els personatges més mítics de la història de la literatura, estan fets de pedaços robats al pare, la mare, el germà de l'autor... i de tot Cristo. L'Hilari no és una excepció.

Va a tafanejar a mercats de vell, com en el que se suposa que va trobar els diaris de l'Hilari?

Sí, sí, a Barcelona vaig als Encants i al mercat de Sant Antoni. I si un cap de setmana soc a Girona, vaig al de la plaça Catalunya, perquè hi ha molts llibres en català, en percentatge força més que a Barcelona.

Tots som prou xafarders per voler conèixer la vida d'un altre?

És obvi que sí. Els culebrots, les sèries, els reality... totes aquestes merdes que mira la gent, s'expliquen per això. Com que ja no sabem coses del veí del davant, que era el que abans ens explicàvem, ara ho busquem a la TV. Fins fa poc era la Pantoja i ara poden ser quatre desgraciats tancats en una casa o en una illa. Tenim la pulsió de saber coses d'altres vides, perquè no vivim la nostra prou a fons. O perquè no la sabem esprémer.

Fins i tot la vida més insulsa pot tenir alguna cosa interessant?

Crec que sí. Al final tot depèn d'amb quins ulls t'ho mires. Home, «interessant» no significa que sigui per guanyar un Òscar.

No tothom ha matat algú, no.

No tothom ha matat algú, però «interessant» pot ser que t'expliquin un acudit, que et relatin una situació semblant a una que et va passar a tu, coses que et facin pensar en la teva família...

Ha escrit mai un diari?

I tant. El que passa és que els diaris els deixo sempre a mitges. Em solen durar uns quinze dies i els deixo.

Per què escriu diaris, la gent?

Perquè està molt sola. No sé, hi ha molts tipus de diaris. Abans hi havia qui els feia amb la idea de registre: he estat aquí, he anat allà... Després n'hi ha de més sentimentals. Els meus eren d'aquests, quan he escrit diaris ha sigut per buidar el pap: m'ha deixat la xicota... Una cosa terapèutica.

De què estan fetes les nostres vides?

Sobretot de moltes rutines. Cada rutina és diferent, mentre un està vivint una vida rutinària, n'hi ha un altre que l'està palmant al Trueta, endollat a un respirador. Si ens la sabem muntar, la rutina té moments divertits. La rutina està plena de grans moments, és una cosa avorrida, feta de petiteses interessants. Un diari mostra indicis d'una vida, però no tots.

On són, la resta?

En altres llocs. Per exemple, el c0mpte corrent mostra uns altres indicis d'aquella vida, que també indiquen com és vostè.

Es posaria a plorar, si veiés el meu.

O si trobo un mòbil pel carrer i el puc desbloquejar, tindré altres indicis d'una persona: fotos, trucades, missatges... Vull dir que les nostres vides es poden explicar de moltes maneres.

Un dels diaris de l'Hilari és «Primeres eleccions democràtiques». Si en trobéssim una així, ens posaríem tristos, comparant aquells i aquests polítics?

(Pensa una estona) Sap allò que la història té lloc primer com a tragèdia i després com a farsa? Doncs ara som a la farsa. Els polítics no tenen la talla que tenien aquells, i nosaltres tenim una altra maduresa. Ja no els fem aquell acte de fe que als anys 80 els permetia fotre mà a la caixa. Hi havia una mena de pacte que s'ha trencat, nosaltres ja no estem per orgues. M'agradaria llegir un diari dels anys 80 per extreure'n aquella il·lusió primigènia que teníem tots. Hem perdut les il·lusions i la innocència.