Soc a Madrid per uns dies. Divendres, a la tertúlia de Rac1, apareix el debat Madrid-Barcelona. Pero no és ni pel fútbol, ni l'economia, ni la política. Ara el tema és el coronavirus. Per fer-ho ràpid, diria que no hi ha gaire a debatre. Tots estem ben fomuts. El que sí és cada cop més desigual és el fet que a Madrid, l'Estat amb majúscula, amb tota la seva força i recursos, el trobes a cada cantonada. Pero també ens ho hauríem de fer mirar. Un exemple. Els socis del Barça aprovàrem en referèndum, un dels nostres magnífics i admirats festivals de democràcia, la remodelació del Camp Nou. Sis anys després dubto que s'hagi tocat la tassa d'un vàter. Aquesta setmana he comprovat personalment com un bosc de grues i carrers tancats al trànsit encerclen l'estadi Santiago Bernabéu. Prevista per l'estiu següent una remodelació parcial, en comprovar que la gent no tornaria als camps per molt de temps, Florentino va optar de la nit al dia per fer, literalment, un estadi nou. No dic que sigui bo, ni dolent, ni qui ho paga. Explico. Potser l'encerta en Fermí Puig quan diu «no podem prendre mesures de rics en un país de pobres».

Seguint amb el meu divendres, a les 3 de la tarda entrava al Museu del Prado. Limitat l'accés a una tercera part del seu aforament per lògiques mesures sanitàries, va adoptar una decisió sensacional. Reobrir només les sales grans per penjar-hi les obres mestres del museu i aquelles que les complementen. Un nou recorregut, excepcional, irrepetible. Sense morralla, sigui dit irònicament. Els highlights. Els gols del partit. Entusiasmat davant la contemplació de l'Anunciació de Fra Angelico, la primera obra mestra que vaig trobar-me, m'adonava d'una situació anòmala. Uns minuts després la meva sorpresa continuava. No pot ser. Estava sol. Com deia Jordi Basté durant la seva quarantena: «Sol com un mussol».

Els vigilants de sala, amable personal que t'aclaria qualsevol dubte, per sobre la mascareta et traslladava amb la mirada l'excepcionalitat del moment. Després de 10 minuts acompanyant Les Menines de Velázquez, no les volia deixar soles. Els afusellaments del 3 de maig de Goya i les seves «majas» o l'increïble quadre de Saturn devorant el seu propi fill només per a mi. Tres parelles amb les quals m'anava trobant i altres visitants, un total d'onze que vaig comptar durant aquelles dues hores. El plaer de la contemplació perfecta dels quadres es compartia amb una altra sensació, la de fer-ho sol. En algun moment vaig pensar que la segona guanyava la primera i anava camí de la síndrome de Stendhal, una mena de col·lapse mental per l'excessiva contemplació de bellesa en un espai reduït de temps.

Vaig decidir trucar i explicar-ho a José Manuel Ballester, gran pintor i fotògraf madrileny, amb una bona colònia d'amics gironins i Premi Nacional de Fotografia. Fa anys en José Manuel va crear una excepcional col·lecció de fotografíes. Va fotografiar les obres principals del Museu del Prado i digitalment va retirar totes les figures humanes. Quan es va produir el confinament van tornar a ser a bastament reproduïdes. Una de les exposicions es deia De la muchedumbre a la soledad, del ruido al silencio. Una altra era un oxímoron: La presencia ausente. Quin contrast! Ara les obres estaven « senceres», amb totes les seves figures, pero hi mancava l'espectador, el públic, que amb una vida normal i amb legions de turistes fan impossible una visita amable al Prado.

La planta baixa del Museu, amb el bar, la llibreria i l'accés a una exposició temàtica temporal sobre l'univers femení a la pintura, estava més animada. Potser érem uns 50, vaja una gentada. A la planta baixa, desde fa dues setmanes hi estan ubicats els quadres d'El Bosco, que ara són els més populars del museu des de l'antològica de l'any passat que ha batut tots els rècords d'aquests esdeveniments excepte un... Salvador Dalí. I al bell mig de la sala, el meravellós tríptic El jardí de les delícies, l'obra més moderna mai pintada amb una anticipació que no té explicació. Dotze minuts després de contemplació solitària va entrar un senyor amb aspecte professoral. En algun moment consideràrem que ens havíem de dir alguna cosa atesa la situació. Un any abans una muralla humana ho hauria fet impossible. Em va preguntar irònicament si m'agradava o en canvi si m'agradava molt aquella obra.

- Mucho. De hecho estoy pensando como robarla.

- Caballero, si tiene alguna idea, cuente conmigo.