18 de novembre de 2020
18.11.2020
Diari de Girona
Quim Juncosa. Autor d'«omplir la vida»

«No teníem dubtes de voler ser pares, sinó de poder fer-ho bé»

18.11.2020 | 00:12
«No teníem dubtes de voler ser pares, sinó de poder fer-ho bé»

A «Omplir la vida», Quim Juncosa explica al seu fill, quan aquest va fer 18 anys, tot el procés que va haver de realitzar per adoptar-lo, més complicat si cap pel fet que els adoptants formaven una parella homosexual

Per què necessitaven un fill?
Perquè teníem el desig de ser pares.

Ben mirat, amb això n'hi ha prou.
Tenir fills no és un dret, però és una opció.

Adoptar és difícil, i per un matrimoni homosexual encara més?
Molt més. En el moment que ho vam fer a Espanya hi havia prejudicis. Tant per part de l'administració com, sobretot, de la societat. A escala internacional era pitjor, hi havia països on estava prohibit. En aquests moments a Espanya ja no hi ha tants prejudicis, tot i que encara n'hi ha, però hi ha països on encara no és possible que una parella homosexual adopti.

Tan difícil és aquí, que molta gent tria fer-ho a Rússia o a la Xina?
Aquí no és difícil, però és un procés molt llarg. A l'estranger no ho era tant. Ara sí, ara és molt llarg allà també.

Van tenir família i amics en contra?
Nosaltres no, tothom hi va estar a favor. Però coneixem casos que la família ho ha rebutjat. El rebuig social que li comentava a vegades és a dins la mateixa família.

Mai van sorgir dubtes?
Al llarg del procés en vam tenir. No de voler ser pares, sinó de poder fer-ho bé. Si el procés és difícil, quan tens el fill encara ho és més: saber si ho estàs fent bé com a pare, si satisfàs les seves necessitats...

Però ja no hi ha marxa enrere.
No n'hi ha. S'ha de resoldre o demanar ajuda professional quan la necessitis.

Veuen Modern Family, suposo?
Ha, ha, només algun capítol, sabem que hi ha una parella en la nostra situació. Vam començar a veure-la tots tres, i no ens va enganxar.

Casos com el de Miguel Bosé ajuden o perjudiquen?
Ajuda perquè se'n parla, però perjudica perquè a vegades la gent considera que són coses frívoles.

La vida d'Alexandre hauria pogut ser molt diferent. La vida és atzar?
Totalment. La vida és pur atzar, una casualitat. La casualitat ens va unir per fer una família, igual que va ser atzar conèixer la meva parella.

És feliç l'Alexandre?
Sí, ara sí.

En algun moment no ho era?
Durant anys he vist que el seu passat li pesava i no el deixava ser tan feliç com hauria de ser un nen. Ara puc dir que sí, crec que és plenament feliç.

O sigui que vostè també ha après.
He après a fer de pare, i ell a fer de fill. Ell sempre explica que això de la felicitat ho tenim mot mitificat. Que la felicitat són petites coses i petits moments, i tots junts acaben fent la sensació que ets feliç.

Tindrà un germà?
Ho havíem pensat, però ho vam descartar, perquè no volíem arriscar-nos que no sortís bé, no totes les adopcions hi surten. I a més, crèiem que era important acabar de configurar la nostra família i que l'Agustí, el meu marit, el pogués adoptar. El vam prioritzar a ell abans que ampliar la família. I vam comprar un gos.

Això fa molt parella gai...
Ha, ha, sí. L'altre dia un periodista em deia que no tindria fills, però que s'havia comprat un gos. Li vaig dir «home, no és el mateix, però...».

Per què, el llibre?
Era un regal per a l'Alexandre, que s'ha convertit en públic. Espero que serveixi perquè es coneguin històries com aquesta i perquè se sàpiga que com a societat podem millorar. La llei de matrimoni homosexual ens ha permès millorar, que les famílies homosexuals puguin adoptar també ens millora com a societat... Està bé que tot això se sàpiga.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook