José Ángel Montañés, periodista d'«El Pais», acaba de publicar «El niño secreto de los Dalí», la història de Joan Figueras, que va començar fent de model per al pintor i va acabar mantenint amb els anys una estreta relació amb aquest i la seva dona, Gala

Què el du a fer un llibre sobre un aspecte aparentment tan insignificant de la vida de Dalí?

Sembla que les casualitats no existeixen, però sí. Un fotògraf de la redacció em va ensenyar un parell de fotos on sortia aquell nen i em va picar la curiositat. Vaig començar a treballar-hi.

Però per què?

Perquè tots sabem que Dalí és un personatge, però al darrere hi ha una persona. Quan t'adones que aquest nen i després adolescent atorga a Dalí i Gala una pàtina que no coneixíem, pren importància. Gràcies a ell veus que Dalí i Gala també tenen sentiments com les persones normals. La biografia oficial -potser promoguda per ells- havia creat la imatge d'un Dalí que odiava els nens.

Deixaria passar la nit a un seu fill amb una parella com Gala i Dalí?

Ho he plantejat sovint, perquè tenim una imatge d'en Dalí... no d'algú pervertit però sí ambigua. Però parlem d'una societat dels anys 50 i 60, quan al poble tothom es coneix i les portes són obertes. Això que un nen vagi a dormir a casa d'uns altres, era normal. Mai hi va haver cap indici de res. Si bé es deia que el volien adoptar, però que la mare d'en Pere no s'acabava de fiar de la Gala.

Eren una parella més humana del que es pensa?

Sí, darrere d'aquesta façana que ells mateixos alimenten, hi ha dues persones que tenen sentiments semblants als de les persones normals. I parlo sempre de tots dos -per això al títol dic «de los Dalí»- perquè tinc clar que si la Gala no hagués volgut, aquest nen no hauria estat allà.

Sense Gala, Dalí no hauria sigut res?

No se li pot negar a Gala un enamorament cap a Dalí, perquè ho deixa tot, marit i filla, per un noi de vint-i-pocs que no és ningú, que ni tan sols pinta bé. Però ella té la capacitat de veure què pot arribar a ser. Probablement fa el paper de mare de Dalí, a més de marxant. És ella qui crea el personatge. Dalí i Gala són persones que o les estimes o les odies, no hi ha terme mitjà. Però també és cert que Dalí et va enganxant segons el vas coneixent.

Miri que Dalí és un tema que molta gent ha tractat...

Em fan una mica de por els experts dalinians, perquè jo no ho soc. Crec que em pot salvar que tracto sobretot la vessant humana (riu).

Un altre que no fos Joan Figueras n'hauria tret diners, de la relació?

Probablement sí. Hi ha un Dalí que no coneixem, el Dalí que es relaciona amb els pescadors i la gent del poble: pescadors, pagesos, la cuinera... Gent que en cap moment es volen aprofitar d'ell. En Joan Figueras era d'aquests, mai va voler res. De fet, coneix la seva xicota i ni li explica que és amic dels Dalí.

No va heretar res?

Ningú no va heretar res, tot va anar a l'estat. De l'únic que es queixava en Joan és que no li havien donat l'enciclopèdia Espasa que li havien promès. Una enciclopèdia, ja veu vostè, que li hauria ocupat mitja casa.

Què li preguntaria si el tingués al davant?

Jo sempre arribo tard arreu. Soc un apassionat d'en Gaudí i d'en Picasso, i sempre em pregunto que els diria si els tingués al davant.

Doncs vinga: a en Joan Figueras.

Per què no va voler, o no va saber, treure més rendibilitat d'aquesta relació. O si més no, que m'expliqués en primera persona aquesta sensació que de viure mig any amb una família que ho té tot, i mig amb la seva, que no era pobre, però per descomptat no era rica. L'anècdota dels texans és reveladora.

Expliqui, expliqui.

En Joan va tenir probablement els primers pantalons texans d'Espanya, els van portar Gala i Dalí de l'estranger. La seva mare els descosia i els tornava a cosir perquè no es veiés la costura, creia que estaven mal cosits i no volia que se'n riguessin d'ell. Tota la seva vida va ser així: moure's entre la vida cosmopolita i la del poble, i al final guanya la del poble.

Què falta saber de Salvador Dalí?

No de Dalí, sinó de tots els grans personatges, hi ha molt per saber. Sovint el personatge oculta la persona. Quan estava escrivint el llibre va sortir allò de la possible filla. Em va fotre molt, perquè pensava: si ara surt que aquesta és la filla on vaig jo amb el nen? Sort que al final va resultar que no ho era...