El 21 de novembre de 2000, com cada dimarts, jo participava a la tertúlia política del programa Catalunya Nit que presentava i moderava a Catalunya Ràdio el periodista gironí Rafael de Ribot. Era una tertúlia mixta de periodistes i polítics. Acostumàvem a ser-hi fixes en Francesc Marc Alvaro i un servidor. Aquell día crec que també hi era el popular Alberto Fernández Díaz. Ho dic perquè ens va advertir encetada la tertúlia (que era de 22 a 23 h) amb l'informació que uns minuts abans en un descampat d'Hospitalet s'havia produït l'explosió d'un cotxe, que si era una acció terrorista podia no ser l'única d'aquell vespre.

La seva intuïció, fruit de la pròpia experiència personal del polític popular d'anar protegit i escoltat en uns moments en què un escamot d'ETA feia estralls a Catalunya, no fallava. A quarts de dotze de la nit, un veí d' Ernest Lluch el trovaba mort a trets al pàrquing de l'edifici on vivia, proper al lloc on els terroristes abandonaren i explosionaren el cotxe. D'això en fa 20 anys. Aquests dies aquest fet i la seva personalitat han estat a bastament recordats especialment per la contradicció entre el seu treball per la fi de la violència i l'assassinat. Conec amics seus i antics companys de partit que podrien parlar-ne amb més autoritat que jo. Com ho hauria fet el recordat LLuis María de Puig, qui fou molts anys parlamentari i president de la Fundació Ernest Lluch fins a la seva mort.

Però sí que puc dir que tinguérem una relació freqüent i una simpatia mútua de que el vaig conèixer. Un dia de primavera del 77, quan va baixar un senyor d'un cotxe, davant del bar Núria de la plaça Poeta Marquina de Girona, i em va preguntar com es feia per anar al carrer Minali (la seu del PSC). El vaig reconèixer i em vaig presentar, ja que jo també anava a la roda de premsa on ell presentava la seva candidatura a diputat socialista per Girona. Durant la transició, els polítics que representaven l'oposició democràtica tenien una gran proximitat i relació personal amb la premsa. Tothom reivindicava el mateix, un país amb llibertats. Això ara és un fet impossible. Amb els temps va anar canviant, però Ernest Lluch fou dels polítics que no van canviar i des del respecte va continuar amb aquesta relació, fins i tot quan Felipe González el va nomenar ministre de Sanitat. Llavors Ernest Lluch venia sempre als sopars de gironins a Madrid, que llavors fèiem a la fonda del carrer Príncipe de Vergara. A més, era l'encarregat de dividir i fer comptes quan ens portaven la factura.

Tampoc fallava a les convocatòries per veure partits del Barça, una de les seves grans passions perfectament compatible amb la seva dimensió intel·lectual. De fet, quan el Barça va guanyar la Lliga la temporada 1984/85 a Valladolid, després de 13 anys de sequera, el partit del penal parat al darrer minut (mític «Urruti t'estimo» d' en Puyal), el ministre Lluch era a la llotja de Zorrilla i els gironins Falgàs, el recordat Jordi Comas, en Josep Puigbó, en Bartomeu Espadalé i jo mateix érem asseguts molt a prop. Ens va fer pasar a la llotja i acabàrem celebrant-ho plegats. També moments divertits com el que va protagonitzar un article d' en Falgàs al Punt Diari explicant que l'Ernest Lluch i jo discutírem un dia, afablement, sobre si era el primer que marxava de la barra (ell) qui havia de pagar el cafè de tots tres. Ho va rematar amb britànica ironia l'Ernest Lluch quan va introduir en un article seu que, lamentablement, jo havia perdut la identitat i m'havia convertit als usos i costums madrilenys.

El vespre que es va produir el cop d'estat de Tejero vaig entrevistar en aquest mateix diari la dona de l'Ernest Lluch, Dolors Bramon. La filòloga i historiadora banyolina em va dir que, malgrat la difícil situació, almenys estava tranquil·la perquè, havent parlat amb ell abans de la sessió, sabia que el seu marit portava lectura per tota la nit i sobretot aquell dia havia dinat, cosa que per feina a vegades no feia i ho confiava tot al sopar. En dono fe. Partidaris tots dos de les gegants croquetes del bar Manolo, del carrer de Jovellanos, a pocs metres del Congrés dels Diputats. Jo havia vist sovint que, despres de prendre'n una tapa plegats, es feia preparar una caixa de croquetes per endur-se a casa. El seu sopar. En aquelles croquetes del bar Manolo, l'Ernest Lluch, sàviament, hi simbolitzava el plaer de les coses senzilles i ben fetes.