27 de novembre de 2020
27.11.2020
Diari de Girona

Francesc Serés: «Tots tenim monstres que, si ens descuidem, parlen per nosaltres»

Francesc Serés, establert des de fa temps a la Garrotxa, va guanyar el premi Proa de novel·la amb «La casa de foc», l'argument de la qual transcorre a Santa Pau i els seus voltants.

27.11.2020 | 00:45
Francesc Serés: «Tots tenim monstres que, si ens descuidem, parlen per nosaltres»

És conscient que ningú llegirà això perquè avui [dimecres pel lector] s'ha mort en Maradona i s'endurà titulars?
S'ha mort en Maradona?

No som res.
Hòstia, és una notícia enorme, és un mite. No és que hagi fet un cadàver bonic, però no siguem sarcàstics. La veritat és que tots pensàvem que passaria un dia o altre. Però mai es pot dir, a vegades veus gent que viu sempre al caire, i dura més que nosaltres.

Com diu el capellà a la primera plana del seu llibre: tothom necessita els morts, per viure?
I tant que els necessitem. Jo els necessito molt. Poder recuperar morts, és a dir, recuperar cineastes, escriptors, etcètera, que ja estan morts, és un luxe. O els vídeos d'en Maradona. Són una companyia enorme, penso que fins i tot una cosa salvífica. Avui podem conjurar una part de la mort amb llibres, vídeos, etc. Abans no teníem gairebé ni fotos. Ara almenys tindrem un munt de fotos gràcies als mòbils, encara que sortim fent l'idiota i que demostrin que venim del mico.

Hi ha morts que no han quedat enlloc?
És clar. És una de les conseqüències de la democratització de la mort. Hi ha molta vida que no ha deixat cap rastre. Em fascinen les vides que es perden. Al final tant és, perquè n'arribaran d'altres, però em fascina pensar en una persona que ha existit, ha mort, i mai més se'n sabrà res. Tots serem oblidats, és la segona mort.

Deixen els temes tètrics: als psicòlegs ens els creiem perquè surten cars?
He, he, una amiga em va explicar que anava al psicoanalista i li costava uns cent euros cada sessió. Jo em penso que necessitaria un altre psicoanalista per superar el trauma dels primers cent euros. Em fascina això de poder posar paraules a misteris que tenim a dins. He tornat a dir que em fascina? La gent dirà «a en Serés el fascina tot».

El fascina que la solució amb els menors immigrants conflictius -al llibre en surten- sigui l'internament?
No existeixen solucions ideals. Per alguns nois, l'internament- depenent com sigui- pot ser positiu. Ara bé, si parlem d'un Centre d'Internament d'Estrangers, no. Això denota manca de resposta a una situació contemporània. Això és traumàtic per ells i hauria de ser-ho per nosaltres, que després de tants anys no som capaços d'oferir alternatives.

Que un aragonès escrigui en català és apropiació cultural, paraula de moda?
(Riallada) No, perquè soc de la Franja. Quan era petit, al meu poble era estranyíssim trobar algú que parlés castellà, que no fos algú oficial: metges, capellans, secretari de l'ajuntament, mestre o guàrdia civil.

A vegades se sent i no li agrada el que sent?
Sí, perquè tots tenim a dins petits monstres que a la que ens descuidem, parlen per nosaltres. Són autònoms, formen part d'una natura assalvatjada que tenim. Moltes vegades no m'agrada el que em sento dir. Un sempre pot negociar una millor relació amb el món i amb els altres. Sense caure en l'autoajuda, que és una merda.

M'agrada que sigui tan clar.
Oi que hi ha coses que diuen altres que no t'agraden? Doncs segur que tu fas el mateix.

Viure és fracassar?
Segurament. Sempre intentem i intentem. Per això m'agraden les matemàtiques, perquè són un intent d'abstracció màxima, però fins i tot elles tenen contradiccions internes, hi ha camps inexplorats, no hi ha una teoria del tot. A la vida, el sublim romàntic és inabastable. No hi ha un sentit últim que ho lligui tot, hi ha petits sentits íntims.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook