No tan sols la família de Maradona o els argentins estan de dol. Ho estan també els futboleros de tot el món. Potser és més correcte lingüísticament en català dir-ne futbolers, però ningú ho diu així quan es tracta de reconèixer a qualsevol persona que té passió, sensibilitat, afecció, coneixements del futbol, més enllà que la simple però sempre important i compatible identificació amb uns colors. Per herència familiar paterna soc futbolero i per tant m'he sentit òbviament identificat amb la nostàlgia i el sentiment de pèrdua per la seva mort.
En saber la notícia vaig pensar immediatament en un bon amic, el periodista barceloní Quique Guasch, amb qui vaig coincidir molt de temps a Televisió Espanyola. En Quique va fer una bona amistat, des del respecte, amb Maradona. N'ha parlat aquests dies a diferents mitjans. Tant als seus anys de Barcelona com a Nàpols, i posteriorment, Maradona es mostrava receptiu a tractar amb TVE si la petició venia d'en Quique Guasch. Confusions, xocs de caràcter, dos personatges que mai callaven, la incompatibilitat entre el llavors president Núñez i Maradona va fer impossible que el barcelonisme que volia emparar-lo pogués retenir-lo una dècada, com ens hauria convingut.
El meu germà Joan, quan estudiava Dret a Barcelona, es va trobar una nit, davant d'una pizzeria propera a General Mitre, un grup de joves fent una festiva «conga», literalment arrossegant-se per la vorera. El que més cantava, el de davant de tot, Diego Armando « pelusa» Maradona. No ens podem enganyar els culers pensant que aquestes festes són la raó nuclear i principal de la seva sortida del Barça. Comparat amb Nàpols, allò de Barcelona era un berenar de primera comunió. Un fracàs col·lectiu que marxés. Això sí, el meu germà, amb la seva característica ironia, un punt anglesa, va concloure que aquell any tampoc guanyaríem res i que ens acomiadéssim de la temporada.
Des que vaig anar a estudiar a Barcelona jo tenia un carnet de premsa del FC Barcelona al Camp Nou perquè m'havia acreditat com a corresponsal del diari a Barcelona. Durant la pandèmia vaig trobar tots aquests carnets a casa. Hi anava sempre que podia, atès que ho havia de compatibilitzar amb la feina periodística del cap de setmana. El meu seient estava situat dues fileres abans de la teulada de l'estadi, al cantó de les cabines de ràdio. Això va incloure les dues temporades 1982-83 i 1983-84, en les quals Maradona jugava a Barcelona. Quina sort que he tingut de poder veure'l en directe. Com el vàrem poder veure en viu a la mítica final de Copa a Saragossa contra el Reial Madrid. Gol de Marcos al darrer minut que donava el títol i «botifarra» de Schuster a l'afició madridista, que mira per on acabaria essent la seva, anys després com a jugador i entrenador. A Saragossa hi vàrem anar amb en Narcís Planas, llavors cap d'esports del diari i un grup d'amics de Santa Coloma de Farners. Dinàrem t ernasco al popular Cachirulo i la festa de celebració fou molt, molt, grossa.
Pocs minuts després que es conegués la mort de Maradona, un bon amic m'enviava, procedent de l'heremoteca del diari, una informació que vaig cobrir amb el mític fotògraf Pablito el febrer de 1983, quan es va instal·lar deu dies a un xalet de Canyelles a Lloret de Mar per finalitzar la seva recuperació de la famosa hepatitis. La roda de premsa fou a l'hotel Cluamarsol. Després de la roda de premsa vàrem dinar amb el propietari de l'hotel, Josep Maria Clúa, que havia estat alcalde de Lloret, home elegant i sempre amb el cigar havà preparat com els que ens vam fumar aquell dia. Hi era també el nostre corresponsal a Lloret, Pedro Morón, editor del setmanari Lloret Gazeta. Grans personatges lloretencs tots dos. A la tarda vàrem anar a un bosc per trobar Maradona, on feia footing amb un preparador físic, per fer-li més fotos. Tinc la imatge gravada d'un home jove, content, feliç, rient. Un altre dia hi tornàrem per una visita que feu a la Penya Barcelonista de Lloret. Va estar conversant una bona estona amb Emilio Aldecoa, que vivia a Lloret, exentrenador del Girona i antic jugador del Barça.
Fa una quinzena d'anys vaig fer una estada professional de diverses setmanes a Buenos Aires. Va coincidir amb un Boca Juniors-River Plate, el partit de la màxima rivalitat. M'hi varen convidar. Una experiència inoblidable. Maradona era al camp perquè llavors era vicepresident del Boca Juniors. El vàrem saludar al final del partit. Va tenir bones paraules pel Barça i la seva nova «dirigencia», Laporta ja era president, i el que va dir-nos de la època seva com a jugador millor no reproduir-ho. Amén.
