30 de novembre de 2020
30.11.2020
Diari de Girona
OPINIÓ

Urbanisme tàctic

30.11.2020 | 06:00
Urbanisme tàctic

La transformació de la ciutat és una tasca lenta, difícil i costosa. Naturalment, el primer que un bon polític ha de tenir clar és determinar si cal iniciar un procés de canvis profunds i, en aquest cas, preparar un pla ambiciós per anar introduint les modificacions necessàries i/o que la ciutadania reclama. El sector del Pou Rodó a Girona, per exemple, va ser en el seu moment una bona mostra de la planificació acurada, valenta i decidida, amb un objectiu plenament compartit, no només per un ampli sector de la població sinó també per la iniciativa privada i, en aquest cas, també pel Departament de Política Territorial de la Generalitat de Catalunya. A banda, però, del polígon Mas Xirgu, el parc Central o la supressió de les casernes militars i la creació del parc del Migdia, en el seu moment es varen fer actuacions puntuals, arranjaments de petites places bo i adequant espais urbans per a la col·lectivitat atenent, en definitiva, els sentiments i les necessitats dels veïns.

En aquest sentit, quan vaig visitar Torre Gironella de Dalt per primera vegada, vaig pensar que seria molt difícil aconseguir que aquell barri deixés de ser el nucli mal endreçat que configuraven les cases, ­barraques i horts. Però l'acord amb el Ministeri de Defensa que aleshores dirigia el polític català Narcís Serra va propiciar l'accés a les propietats i, immediatament, la realització d'actuacions puntuals (obertura d'un carrer, la creació d'una plaça, etc.) que, a poc a poc, varen anar dignificant un sector que durant massa anys havia estat deixat de la mà de Déu. També a la Barcelona dels anys 80, l'arquitecte Oriol Bohigas, que aleshores dirigia l'oficina tècnica de l'Ajuntament, es va dedicar a encarregar places, carrers i petites millores urbanes davant la impossibilitat d'endegar grans transformacions urbanes que no arribarien fins a la concessió dels Jocs Olímpics, amb Pasqual Maragall d'alcalde de la ciutat.

Des de fa uns anys, a aquesta activitat d'accions puntuals sobre l'espai públic se l'ha anomenat Urbanisme tàctic. L'arquitecte Juli Capella també n'ha dit «urbanisme efímer» o «estratègic». A diferència dels grans projectes transformadors, aquest nou concepte té l'avantatge de la immediatesa i l'economia, però per dur-lo a terme cal prioritzar la persona, la mobilitat, la salut dels habitants amb l'objectiu primordial d'aconseguir espais dignes per al gaudi de la ciutadania. Penso en aquest concepte i no acabo de tenir clar si a Girona, amb les pilones de formigó o de plàstic que s'han instal·lat a diversos llocs de la ciutat i les «New Jersey» d'estar per casa que s'han col·locat en un intent de guanyar espai per a uns vianants que no l'utilitzen mai, s'han projectat amb aquestes premisses d'un urbanisme avançat, però en dubto molt.

La pandèmia que ens ha abocat al tancament d'establiments i a un recolliment forçat pot ser un bon moment per pensar, reflexionar i planificar accions de futur a la ciutat. Cert que els recursos econòmics no seran els mateixos perquè, amb els calaixos buits, les aportacions a l'erari públic minven, però és just en època de mancances quan se sol aguditzar l'enginy. En el cas de Girona, no puc creure que les apostes de futur siguin les que ens han marcat la pauta dels darrers anys, posant formigó pels carrers a costa de crear inseguretat en la mobilitat circulatòria. Potser no es poden fer grans obres, com podria ser el museu d'art contemporani o el nou carrer de Barcelona, però segur que es pot iniciar un diàleg ciutadà i preparar el panorama postcovid-19. Tenir, per exemple, les propostes tècniques a punt per a reformes pendents com poden ser el passeig Canalejas, el futur parc urbà de les Pedreres, la nova plaça Catalunya amb una nova mobilitat més pensada en la gent que no pas en els vehicles, no hauria de ser tan difícil. Està bé anunciar «plans de mandat» però comença a ser hora d'accions concretes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook