Entre la desaparició dels turistes per la pandèmia i el fet que ja fa molts anys que els barcelonins han deixat d´anar a les Rambles, aquestes oferien dijous al migdia un aspecte terrible. Això sí, combinat amb la grisor del dia, m´ajudava a entrar en situació per la meva primera visita al Museu de Cera de Barcelona. Aquest ha estat renovat a través d´una nova propietat i amb la creativitat d´en Toni Cruz. Gaudeixo de l´amistat i d´haver treballat amb qui ha estat cofundador tant de la Trinca com de la productora Gestmusic. He viscut quan, a l´oficina, una idea televisiva només era això, una idea. Llavors en Toni obria la seva llibreta negra de tapes dures i començava a organitzar-ho tot. De la cèl·lula primigènia fins que els espectadors ho veien a les pantalles. És el que ha passat al nou Museu de Cera.

No hi havia entrat mai perquè el mateix aspecte del passadís, al final de les Rambles, ja anava enfosquint les perspectives, mentre arribaves a l´imponent edifici que fou construït com a seu del Banc de ?Barcelona, la històrica entitat financera catalana, coneguda per la seva prudència amb les inversions procedents de les fortunes dels indians que feien les Amèriques. El banc se´n va anar a l´aigua ara fa un segle quan, amb l´eufòria del creixement ?econòmic espanyol post-Primera Guerra Mundial, donaren de cop, alegrement, crèdits a inversors poc solvents que ?volien aprofitar aquella borratxera. Els sona?

Les velles figures, de fet crec que la més nova que tenien era del papa Joan Pau II, conviuen amb les noves, que, amb tècniques noves, han aconseguit un realisme extraordinari. Picasso, els Germans Roca, Leo Messi, Elton John o la mare Teresa de Calcuta semblen exactament persones humanes. La seva contemplació tan realista, sobretot la seva mirada, generen una notable impressió, almenys a mi. Sobretot quan, en conèixer els plans d´en Toni Cruz, vaig decidir veure de matinada la pel·lícula Los crímenes del Museo de Cera, protagonitzada per Vicent Price l´any 1953. Tots els elements de misteri, terror, sèrie B, màgia, enamorament, assassinats, hi conviuen. És una pel·lícula que recordo perfectament haver vist de petit per primer cop a les sessions dobles del diumenge a la tarda al col·legi La Salle de Girona. La primera pel·lícula, moltes vegades en blanc i negre, era policíaca, de misteri, de terror o ciència-ficció. La segona a tot color, d´aventures, guerra, romans, western, etc.

No era d´estranyar que el professor Henry Jarrod, paper que interpreta Price, volgués convertir una senyoreta que el va captivar pel carrer en l´estàtua de cera de Maria Antonieta. Una macabra cerimònia que li garantia el realisme absolut de totes les estàtues. Així qualsevol. I és que, quan els revolucionaris francesos decidiren guillotinar Maria Antonieta, ordenaren fer-li una màscara de cera amb el seu cap tallat. Aquest és l´origen, precisament, d´aquests museus, i que tenen per tant una connexió directa amb el terror, misteri o assassinats. Vincent Price es va convertir en un mite d´aquest gènere cinematogràfic i en va viure molt bé tota la seva vida. Dotat d´una veu terrorífica, era un home culte, expert en art i bon vivent. Va fer també molts diners amb els seus llibres i programes de televisió de cuina, com si fos l´Arguiñano. Es diu que en ocasió d´una estada seva a Madrid als anys seixanta, sortint de sopar un xai a Sobrinos de Botín, li varen obrir de nit el Museu del Prado de Madrid només per a ell. Quina por.

Fa anys vaig visitar el Madame Tussaud´s de Londres, el museu de cera més famós del món. És a prop de la casa on vivia, 220B de Baker Street, el personatge Sherlock Holmes i també del restaurant Royal China Club, on fan el millor ànec a la pequinesa de la ciutat. Quin plaer! Llavors encara hi havia la macabra cambra dels horrors exposant els assassins més famosos de la història, la pobra víctima en el precís moment del crim o el mètode amb què foren executats si els havien enxampat. Ara ja no és políticament correcte i ho tenen amagat al magatzem.

La nit abans d´anar al museu, jo havia estat a uns premis musicals on actuava el cantant pop-melòdic americà Barry Manilow. Mai he vist algú que el seu rostre arrossegui més operacions de cirurgia estètica. Sembla una figura de cera. Tant, que la seva rèplica al museu de Londres en semblava molt més humana comparada amb l´autèntic. Per un moment vaig pensar si era una víctima més de Vincent Price i que continuaven els crims al Museu de Cera.