«Ningú m'obria les portes ni es posava al telèfon»

No. No, perquè no sabia on em posava i per tant no mirava tan endavant. És ara, amb els anys, que potser miro més endavant que enrere. Aleshores, no. No hi pensava, però ara que hi som, m'afalaga molt, és una cosa maca.

Quina va ser la major dificultat de començar una discogràfica de zero?

Que ningú m'obria les portes, ningú no m'agafava el telèfon. Jo era només un pardillo a qui li agradava molt la música. Però amb això, què fas? Vaig conèixer un grup, els Ja t'ho diré, vaig confiar molt en ells, però ningú no volia saber res de mi.

Quan diu «ningú» a què es refereix?

Revistes, ràdios, diaris, televisions... Volia promocionar un disc o un artista, i no hi havia manera. Ningú sabia qui era jo. Vaig tenir sort del director de Pic Up, que ja era una discogràfica important. Ell em va obrir portes, trucava als mitjans i els deia «agafeu-li el telèfon a aquest!».

Vostè, de ben jove, ja volia viure de la música, oi?

No sé si em plantejava viure'n però sí que la meva vida i el meu somni era la música. Quan vaig decidir viure de la música va ser en el moment de la mort del meu pare, perquè vaig haver de decidir si quedar-me al davant de l'empresa familiar o fer un pas endavant. I vaig decidir fer el pas endavant.

Jo el recordo cantant, quan tots érem joves! Confessi que hauria preferit guanyar-se la vida de cantant que de productor.

Si hagués sigut un gran cantant que hagués guanyat molts diners i assolit la fama, potser sí (riu). Però de productor coneixes molta gent i, sobretot, descobreixes talents, i això m'omple molt.

Però al cantant li tiren sostenidors a l'escenari.

Això ho he perdut, per descomptat.

No té temptacions, ara que té la seva discogràfica, d'editar-se un disc a vostè mateix?

Em penso que ni així trobaria discogràfica. Ja se m'ha passat l'arròs.

Doncs imagini que soc jo qui es presenta a Música Global i li dic que vull enregistrar un disc. Què em respon?

Escoltaria el que fa. I si no intenta copiar el que ja existeix -que hi ha massa gent que copia-, veiem que és una cosa diferent, que té talent, i encaixa en la nostra manera de treballar, li diríem «vinga Albert, fem un disc». D'entrada no tanquem la porta a ningú en absolut.

Així va ser descobert Elvis Presley.

O Jarabe de Palo, que els van rebutjar a un munt de discogràfiques. A vegades algú ens ha sorprès, triomfant sense que ho esperéssim. I també ens hem trobat gent amb qui confiàvem i no ha fet res.

Fan mal els pirates?

Ara no. Ens van fer molt de mal a l'inici, ens van provocar una crisi fins i tot pitjor que la d'ara amb la pandèmia. Les discogràfiques vam subestimar el món digital, ens va costar molt posar-nos a lloc. Va ser terrible.

Música Global no estaria millor a Barcelona, on es cou tot?

Mai no es pot dir que no a res, però a mi no em trauran mai de Girona, en soc un enamorat. Ja tinc oficina a Barcelona, i hi vaig tres dies a la setmana. O a Madrid.

A quin cantant o grup de tot el món hauria volgut editar un disc?

Els Beatles (sense dubtar). És superior a mi. Des de ben petit. Crec que com els Beatles no hi ha ningú.

No sigui carrossa, Cufí, que els nostres fills ja no saben qui són, els Beatles.

No ho pensi, a les escoles de primària encara ensenyen cançons seves.

Rock català o movida madrilenya?

Rock català. Per desgràcia, hi vaig arribar tard, vaig entrar en aquest món una mica després. Tanmateix, la música catalana i la música en català, en qüestió de talent, està actualment molt per damunt del que hi ha a Madrid. A Madrid és més del mateix.

M'agrada aquesta distinció entre música catalana i música en català.

Conviuen molt bé. La música en català és necessària, per la nostra cultura i identitat. I hi ha també grans artistes catalans que canten en castellà... i ajuden a l'existència dels anteriors.