13 de desembre de 2020
13.12.2020
Diari de Girona
El boulevard

Llum al final del túnel

13.12.2020 | 00:44
Llum al final del túnel

Estats Units ha anunciat que demà dilluns començarà a vacunar la seva població. Anglaterra ja ho està fent des de fa uns dies als segments o professionals sanitaris escollits. Des del Ministeri de Sanitat espanyol s´ha filtrat que aquí es podria començar a posar la vacuna de la covid-19 el 4 de gener. Aixó sí, els nord-americans, un gegantesc país de 324 milions d´habitants i amb unes xifres tremendes d´afectació de l´enfermetat, arribaven aquesta darrera setmana als 3.000 morts diaris. Cada dia superen les 2.977 persones que moriren als terribles atemptats de les torres bessones de Nova York l´11 de setembre de 2001.

L´arribada de la vacuna sembla apuntar que al final del túnel es veu una llum. Llunyana, difusa, dèbil, però una llumeta. Ens hem d´agafar a això perquè no tenim més remei que confiar en la ciència. Quan va esclatar la pandèmia no se sabia res de res de com afrontar-la. Ara sabem més coses, com prevenir contagis, com detectar els afectats, quins medicaments ajuden, quins tractaments no ho fan, com reaccionen de manera diferent alguns pacients, etc. Però s´ha de reconèixer que essent això darrer ben cert, la realitat és que no sabem encara gaire res. De fet no sabem quanta gent l´ha patit ni quants han mort per aquesta causa (hi ha 18.557 persones difuntes a Espanya que ara s´han localitzat). Ni se sap per què hi han països de tanta precarietat com Senegal que l´han passat amb certa lleugeresa mentre que en alguns dels països més rics del món la pandèmia hi ha fet estralls.

La lectura del llibre escrit per Tatxo Benet, amic, periodista i soci fundador de Mediapro, una de les grans companyies audiovisuals europees, sobre la seva experiència de malalt greu a les primeres setmanes de l´esclat de la covid-19, porta implícita una recomanació de prudència i humilitat. Les 187 pàgines del llibre podríem considerar-les com les d´aquells grans relats del gènere que es va denominar el nou periodisme, que nodreix una història amb tota mena d´experiències personals així com una descripció tècnica, politica i periodística de la situació viscuda aquests mesos. Si obviés que ell és el protagonista i l´hagués escrit en tercera persona es podria dir «informe sobre la pandèmia» i tenir-lo com a llibre de consulta. Fins i tot Tatxo Benet ha pogut reproduir, gairebé hora a hora, els moments més difícils a l´UCI de l´Hospital Clínic de Barcelona entrevistant les persones que el van atendre.

El títol del llibre respon a una de les grans passions de Tatxo Benet i que practica amb una disciplina absoluta: les grans travesses de natació. La mentalitat que exigeix aquest esport el va ajudar a concentrar-se durant 40 hores seguides a respirar i a «ajudar» l´aparell que el dotava de l´oxigen que li mancava. Quan vaig saber de la seva situació em vaig esgarrifar. Ens coneixem des de fa molts anys, hem tingut la sort de no perdre mai el contacte amical, de compartir moments molt agradables amb la seva família i especialment amb la seva dona Camino i de conèixer el seu tarannà racionalista, liberal, de gran treballador i de tenir la virtut de saber relacionar-se amb gent que pensa de forma molt oposada als seus criteris i opinions. Home elegant per dins i per fora i amb un sentit de l´humor que té un aire anglès que no ha estat absent ni en els moments més difícils de la malaltia.

En Tatxo afirma al llibre que li sembla impossible de creure que ni les autoritats polítiques ni els experts sanitaris fossin conscients del que ens venia a sobre quan es van conèixer les notícies de la Xina. Moltes opinions polítiques, científiques o periodístiques llegides avui no aguanten el pas del temps, ni que siguin només sis mesos.

El llibre és també un gran elogi de la sanitat pública i ho personalitza en la seva experiència a l'Hospital Clínic de Barcelona (per cert, dirigit per un gironí, el doctor Josep Maria Campistol). A les urgències d´aquest centre, de reputació i prestigi mundial, hi va arribar en Tatxo el vespre del dissabte 21 de març amb el pijama posat i amb una bossa de plàstic amb efectes personals. Tan malament es trobava que no va dedicar ni un minut a buscar una maleta. Li van demanar la targeta sanitària. No la duia. Van preguntar-li el número del DNI. «Ja l´hem trobat» i cap a dins. Res mes. Als Estats Units hauria d´haver posat la targeta de crèdit per davant. Alguna cosa hem fet bé en aquest país i hem d´aconseguir que no s´espatlli.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit