Quina bogeria pot portar algú a abandonar un lloc idíl·lic com els Països Baixos i instal·lar-se aquí, on tothom es baralla?
Hi ha diverses raons per canviar, no només el país, també la casa. Per exemple, estar en un lloc amb l'aire net i molt a prop del mar. Viure al mig d'un poble amb gent molt amable. Ara soc al costat de la gent que es baralla, no puc ni ho he d'ignorar. M'interessa observar les seves preocupacions i he llegit la història de Catalunya. Jo estic al marge de la política, però òbviament la segueixo.
Què troba a faltar del seu país d'origen?
Sobretot trobo a faltar parlar la meva llengua. Per a mi encara és molt complicat parlar bé el català i entendre'l tot. Des que estic a l'Escala he millorat molt i cada dia aprenc. Faig vida de poble.
Quin estereotip nostre ha comprovat que era fals?
Uf, és una pregunta complicada, mai penso amb estereotips; mai. Vostè sap que els catalans se semblen molt a la gent dels Països Baixos? Són tossuts, treballadors durs, aventurers i servicials. Perdó, ara veig que també esmento estereotips (riu).
Com a artista i holandesa, el seu Déu és Johan Cruyff o Vincent Van Gogh?
Els meus déus són les coses meravelloses que es revelen a la vida quotidiana. Johan Cruyff i Vincent Van Gogh són divins. Soc una fan del Johan Cruyff i tinc una gran admiració per Vincent Van Gogh, però quan miro a Rembrandt, dic sí, Déu és aquí.
Va deixar una granja per venir a un poble turístic: no prefereix les vaques a la gent?
Tots els animals són fàcils d'entendre, però el que és fàcil no sempre és el més interessant. M'encanten els animals, però sobretot prefereixo el llenguatge específic dels humans i la gent.
Mals temps, aquests de pandèmia, per dedicar una exposició als microorganismes, no?
Ara que la humanitat s'enfronta «a simple vista» al món invisible, crec precisament que és un bon moment per parar-hi atenció.
Millor parlem de les paraules, a les quals dedica l'altra meitat de la mostra: quina paraula li agrada més de les que ha après aquí?
No en puc preferir una, no puc fer diferències, totes tenen el seu específic caràcter, però si n'he d'anomenar una, és «consciència». Com més som conscients de tot el que ens envolta, més veiem i entenem.
Les seves pintures colpegen conscientment l'espectador o ha sigut només cosa meva?
Hi ha una força artística que es manifesta de dues maneres, la força que representen les imatges i l'altra força que l'observador selecciona. El que pretenc és que l'espectador se senti lliure d'interpretar l'obra i que l'obra es presenti amb sinceritat.
Un escriptor -holandès com vostè- al qual admiro molt, Gerbrand Bakker, escriu que «vivim en un món pensat per ser vist».
Sí, n'estic convençuda, però veure requereix molt d'esforç i concentració. Tot això té a veure amb la consciència.
