Aquí ens queixem de les dificultats d'anar amb cadira de rodes. A Guatemala deu ser fer cadira-cros?
Home, cadira-cros sona a esport divertit, jo estic ASOPEDI, un col·lectiu de persones discapacitades a Aguacatán, un poble a la muntanya, on les situacions de precarietat es manifesten encara més que a la resta del país. Aquí les carreteres són de terra i el concepte de barrera arquitectònica no ha arribat encara.
Un discapacitat, al tercer món encara ho és més?
És el col·lectiu que pateix més els efectes de la pobresa, els desastres naturals o la resta de dificultats de viure en aquests països. No tenir accés a la cadira de rodes o al tractament mèdic que necessites posa la vida molt difícil.
Quantes cadires de rodes ha fet arribar a Centreamèrica?
No li sabria dir. Fa més de vint anys que hi treballem i ja són uns milers de cadires, poden semblar moltes, però en relació amb les que farien falta no és res.
No està malament, per una modesta ONG sarrianenca.
Tenim altres projectes. Destacaria «La escuelita del Maestro Fermín» en record de Fermí Sidera. A Aguacatán, ja hi ha les primeres generacions de discapacitats amb estudis universitaris i això dona esperança d'un futur millor.
Qui és el Dieguito de qui tant parla?
Un nen de tres anys de Santa Cruz del Quiché, un poble veí, que va néixer sense un peu i que per les condicions de la família, demanava caritat pel carrer.
A tres anys ja es buscava la vida?
Doncs sí i, corria pressa d'atendre'l, perquè per la seva condició caminava de genolls i això feia que se li comencessin a deteriorar altres parts del cos.
Mare meva. L'han pogut ajudar?
Aquest any la Diputació de Girona ens ha finançat el cost de posar cames ortopèdiques a vuit membres d'ASOPEDI, ha permès resoldre els casos més urgents. Quan ja ho teníem tot lligat, ens va arribar el cas d'en Dieguito, però aleshores ens va arribar l'oferta de l'Orquestra Maribel de dedicar els beneficis del seu calendari a allò que creiem més necessari.
Al segle XXI, que un nen camini depèn d'una orquestra de festa de major?
És sòrdid, grotesc, sensacionalista, que en aquest temps, calgui fer aquestes coses perquè un nen pugui caminar. Però el pragmatisme s'imposa i gràcies a aquesta animalada dels Maribel, en Dieguito tindrà noves oportunitats.
La covid ens està fent oblidar altres urgències?
No crec que mai les hàgim tingut en compte. La covid és una bona excusa per mirar-nos el melic i seguir sense fer res.
Com veu el món des d'una cadira?
Malament, és un món egoista i mal organitzat, m'agradaria canviar-lo, però no sé com. Mentre no trobi la manera, seguiré gaudint del plaer d'ajudar gent com en Dieguito. Un plaer que, com deia l'Stephen Hawking, no compararé amb el del sexe, però dura més.
