03 de gener de 2021
03.01.2021
Diari de Girona
El boulevard

El primer dia de l'any

Fou rebut veient amb «Amanece, que no es poco», la pel·lícula mítica i imprescindible de José Luis Cuerda

02.01.2021 | 23:44
Fotograma de la pel·lícula «Amanece, que no es poco», de José Luis Cuerda

La pandèmia ens ha canviat tant els costums que era inevitable viure les festes a la clandestinitat familiar. Jo crec que la majoria de la gent ho ha assumit sensatament, fins i tot de manera esportiva. Com la majoria, he hagut d'alterar els meus plans de Cap d'Any. Els meus són d'una rutina privilegiada amb amb el mateix grup d'amics que, sobretot en el temps que estava poc a Girona per motius laborals, a vegades només acabàvem veient-nos de Cap d'Any en Cap d'Any. Vàrem començar fa més de 40 anys a Can Brunsoms, a l'avinguda Sant Francesc. Un cop anàrem a fer les campanades a la Catedral. Érem només sis persones. No hi vàrem tornar, però em consta que anys després es va multiplicar l'afluència. Quan la família Brunsoms va traspassar el restaurant, que es va convertir en La Llarga, començàrem un periple per marisqueries, sempre buscant l' excel·lència. Fins que vàrem acabar instalant-nos al mític restaurant Els caçadors de Palou de Rebardit, ja tancat, amb en Santi Bosch, el seu propietari, com a integrant del grup.

Era tradició també que anéssim un cop sopats al xalet de la plaça de toros a saludar la família propietària, ja que els seus fills i nebots Àngel i Martí, formaven part essencial de la nostra trobada de Cap d'Any. Allà Angel Alcalde (pare) vestit de smoking feia un discurs i començàvem a obrir ampolles de xampany francès. Jo contestava el discurs amb una mena de monòleg en el qual incloïa el meu repertori anual d'acudits.

I després, inexorablement preníem direcció a la discoteca Màquina. El nostre particular tarannà feia que ens posessin gairebé la catifa vermella. Aquesta discoteca era la nostra preferida a Girona, Platja d'Aro a part. El gerent era en Joan Baró, copropietari amb els seus germans i altres socis com el constructor Damià Feixes o el flequer Bellsolà. El mâitre era en Lluís Nadal, d'extraordinària categoria professional i que oficiava durant la semana al pub L'Angelot. Però tot això de la nit gironina t un article sencer. En vida de la meva mare poques hores de descans i el dinar dAny Nou tot veient dels salts d'esquí i el concert de Viena. Ja en data recent he mirat d'arribar a casa uns minuts abans de les sis de la matinada per tal de poder veure per la CNN el Cap d'Any de Times Square a Nova York.

Fins aquest any. No m' he quedat, això sí, sense un magnífic sopar, enguany només amb la meva germana Pili a casa seva. A la una, com era preceptiu, ja era a casa. Sol com un mussol, com diria en Jordi Basté em vaig servir un wiskhy de Malta i vaig encendre un puro XXL. Un cigar d'encàrrec, fet expressament pels de Cohiba per un empresari resident a l'Havana i que vaig portar de la meva excursió a l'illa al desembre de 2019, gràcies a l'avui cònsol Salvador de Bahia i llavors encara a la perla del Carib, el diplomàtic gironí i col·laborador d'aquest diari Carles Pérez-Desoy. I vaig pensar que no hi havia millor i més anòmala situació que aquesta per posar en pràctica un dels costums que tinc des que vaig coneixer José Luis Cuerda, malauradament mort a principis de 2020. i és veure almenys un cop l'any la seva mítica pel·lícula Amanece, que no es poco.

El millor menú del dia al meu barri a Madrid se servia al Mesón las Columnas al carrer Narváez, 72, prop de casa i de l'oficina. Ideal per fer un mos i un petit descans al sofà. Al cantó del restaurant hi tenia l'oficina José Luis Cuerda, director i productor de cinema que també el freqüentava. Un dia coincidírem a la barra. Ja ens coneixíem, esperant taula per dinar tots dos sols, acabàrem plegats. Vingueren amb el temps altres trobades gastronòmiques . En aquells temps, Cuerda acabava de descobrir i produir Tesis, l'òpera prima d'Alejandro Amenábar. Tinc de José Luis Cuerda un gran record pel seu enginy, humor, cultura i la capacitat de generar grans frases que hauria d'haver apuntat. Sempre en una línia de l'absurd i del surrealisme en el qual es mou una pel·lícula que té fins i tot una secta de seguidors, els «amacenistas» . Visionar-la fou novament un moment de felicitat. Em va permetre començar l'any en una situació de gran benestar. He d'aconseguir que la vegi ja el meu nebot Jordi, company de les sessions de cinema durant el confinament.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook