Manuel Campo Vidal és, a més de referent del periodisme de les últimes dècades, un dels grans defensors de l'Espanya rural. Acaba de publicar La España despoblada (Sagesse per a Next Educación), obra en la qual desbrossa un segle i mig llarg d'història d'emigració interior i exterior. Ho fa partint de l'experiència pròpia, l'emigració dels seus pares del Prepirineu català a l'urbs barcelonina. Assegura en aquesta entrevista que «les lleis i normes es fan a les ciutats i per a les ciutats, es va veure amb el decret d'estat alarma i la prohibició d'anar als horts».

Espanya despoblada, buida, buidada, abandonada?

Es va començar parlant de l'«Espanya interior», després va arribar l'«Espanya buida», però els de Terol, encertadament, van dir que semblava que sempre havia estat buida i es va adoptar el terme «buidada». Al final sempre parlem de l'hemorràgia dels pobles en favor de les grans ciutats i d'altres països. Es remunta a mitjan segle XIX, però avui hi ha 27 capitals de província que perden població.

Què va passar a mitjan del XIX perquè comencés l'hemorràgia?

Que la revolució industrial va arribar a Espanya 50 anys després del seu inici a Anglaterra. Aquí no teníem rius navegables i els camins eren infames. Per tant, la maquinària va arribar tard.

Parla d'una emigració econòmica, però també hi va haver causes polítiques...

La principal causa va ser l'econòmica, excepte els 30.000 espanyols que després de la Guerra Civil van anar a Mèxic abraçats pel president Lázaro Cárdenas.

El franquisme també va ser una causa d'emigració.

El franquisme, contra el que deia la seva propaganda, va ignorar el món rural, el va estigmatitzar com si fossin pagerols. Però la democràcia també té aquest punt negre. Es va avançar en llibertats, en drets socials, però es va avançar a les ciutats. És un deute pendent. La democràcia no va tenir sensibilitat amb el món rural.

Què suposa aquesta despoblació?

És una ferida mediambiental al planeta. Només són sostenibles aquells territoris que estan poblats perquè si no els incendis el devasten. L'absència de la feina dels habitants de camp el converteixen en territori desèrtic i molt deteriorat. Cal veure l'habitant de zones rurals com un treballador mediambiental imprescindible per a les ciutats.

Què necessiten els pobles?

Que es prengui seriosament la qüestió. La tecnologia ens ajudarà molt. Els fons europeus de reconstrucció s'han d' invertir en projectes raonables. És determinant la decisió política i el factor humà.

Quina és la situació actual?

Positiva. I amb trets d'esperança.

Assegura en el llibre que un dels grans problemes és que les lleis es fan a les ciutats i per a les ciutats.

Les lleis i les normes. Es va demostrar amb el decret de l'estat d'alarma, que no deixaven anar a l'hort. Qui el va redactar no sabia que l'hort és vital per a moltes famílies. Es va fer la pressió oportuna i en tres setmanes van rectificar.

El llibre també inclou una part autobiogràfica.

Sí, perquè els meus pares van ser emigrants, però també hi ha notes d'altres persones com Concha García Campoy o Manolo Escobar, que també tenen l'experiència de l'emigració. Manolo Escobar m'explicava que ell i la seva família van emigrar d'Almeria a Badalona i es van emportar una cabra. Li vaig preguntar on vivia la cabra i em va dir que a la terrassa del pis de Badalona.

Hi ha xifres incontestables, com que 27 de les 50 capitals de província perden població.

I que tres províncies, Ourense, Zamora i Lugo, tenen més població major de 75 que menor de 25. Això és corrosiu per a l'estabilitat. Espanya és un país molt desequilibrat en les seves desigualtats socials, però també en les territorials.