Recordo de manera ben vívida els fets de l'estiu de 1976 quan, de sobte, van aparèixer milers de peixos morts al riu Ter. Els periodistes vam tenir un tema ben sucós per lliurar als nostres respectius mitjans un esdeveniment al qual Rafael Nadal va saber posar les paraules precises al seu ?reportatge per a la revista Presència: «Les aigües presentaven un aspecte lletós que a poc a poc anava canviant fins a tornar-se vermell; després els peixos s'apilonaven a banda i banda del riu amb un comportament estrany, treien el cap de l'aigua i entraven en els canals de regadiu ?buscant l'aigua neta; finalment els pagesos comprovaven sorpresos com una capa finíssima d'una substància estranya cobria els camps després de regar-los». ?Apro?fitant la democràcia tot just recuperada i les ?perspectives d'unes properes ?elec?cions, partits i institucions, especialment la Cambra de Comerç de Girona, van ?començar a posicionar-se obertament per una solució al greu problema plantejat.

Les fotografies dels peixos morts i la cobertura mediàtica van ser la cara visible de la polèmica i la campanya popular de protesta, però aquella realitat tenia un origen llunyà que s'endinsava en el temps i en l'abús d'un riu, el Ter, el cabal del qual no donava per a tantes necessitats com se li reclamaven, principalment la d'abastir d'aigua la ciutat de Barcelona. Ja durant els anys 1865 i 1869 s'havien fet intents per extreure un metre cúbic del cabal del Ter per portar-lo a la Ciutat Comtal segons ha documentat el cronista Enric Mirambell, però no va ser fins l'any 1958 que aquella idea finalment es va poder concretar. Efectivament, l'ordre ministerial de 5 de setembre aprovava definitivament l'avantprojecte del transvasament i ho feia especificant que s'havia de desviar un cabal de 8 m3/segon per a l'abastament de Barcelona i poblacions de la seva zona d'influència mentre que per a les necessitats de Girona, rodalies i Costa Brava es reservava un metre cúbic. Al mateix temps, s'establia un mínim circulant de 3 m3/segon per tal d'assegurar «les necessitats de les zones regables del Ter».

El desviament previst cap a Barcelona sempre s'ha acomplert, mentre que la part que hauria de correspondre a les terres gironines per garantir els usos agrícoles sempre ha estat deficitària. Això no s'ha pogut revertir ni tan sols amb la construcció de la dessaladora del Prat de Llobregat, unes milionàries instal·lacions aixecades durant la nefasta etapa del conseller Francesc Baltasar que avui només funcionen al 10% per garantir el manteniment d'una infraestructura que mai s'ha utilitzat per abastir d'aigua l'àrea de Barcelona per la senzilla raó que la del Ter és de més qualitat i més barata. Naturalment, la presa de Susqueda ha tingut un paper en aquest procés, però en el seu cas ha estat positiu, ja que almenys s'ha convertit en un regulador del cabal del riu evitant inundacions.

Aquests dies, sorgit d'entre les boires de la pandèmia, ens ha arribat un llibre cabdal per conèixer i entendre les interioritats i les adversitats d'un riu que, més enllà de la lògica d'un aprofitament raonable, és evident que ha estat sobreexplotat. Es tracta d'El Ter. Dits i fets del transvasament de l'enginyer industrial Joan Gaya publicat dins la col·lecció Francesc Eiximenis de la Diputació de Girona. Un treball extens, rigorós i ben documentat que fa una necessària immersió en l'històric problema de Girona amb la seva aigua, un tema que, de ben segur, l'autor desenvoluparà en la conferència d'aquest proper dimecres a la Casa de Cultura.

Els acords de la Taula del Ter de l'agost del 2017 preveuen tres fases per reduir la quantitat d'aigua que va a Barcelona. La primera s'acaba l'any vinent i la tercera l'any 2028, quan teòricament la ?transferència haurà de ser d'un 30% del total desembassat. Em temo, però, que les bones paraules i, en aquest cas, el document signat, també se'ls emportarà ?l'aigua.