Darrerament estic anant al rodatge dels exteriors de la sèrie «Herederos de la Tierra», basada en el llibre d'Ildefonso Falcones, continuació del seu bestseller La catedral del Mar. Aquest llibre, editat a molts altres països, descriu la duresa de les condicions de vida i del fanatisme de l'edat mitjana i la veritable epopeia que fou la construcció de la catedral de Santa Maria del Mar. També va convertir-se en una sèrie de televisió de gran èxit, de la mà de la productora catalana DiagonalTV amb Netflix, TV3 i Antena3. Tots ells presents, també, a la nova sèrie que aquesta pròxima setmana rodarà a la ciutat de Girona escenes d'una processó i un mercat medievals. Monells, Peralada, Peratallada, etc. També són racons de les nostres comarques que hi apareixen.

Dijous es va gravar al monestir de les Creus, a la Ruta del Cister, a l'Alt Camp. A vegades he dit o escrit, en un intent d'ironia no sempre entesa, que com pot pretendre ser independent un país com Catalunya on els del sud no coneixen el nord i els del nord no coneixen el sud. Generalitzo. Per tant, tota proposta d'anar al sud (en aquest cas amb tots els permisos i certificacions corresponents) és un sí automàtic per part meva. Sobretot quan es tractava d'anar a un lloc on he de reconèixer que mai hi havia estat, el monestir de les Santes Creus, a la comarca tarragonina de l'Alt Camp, poble de Santes Creus, municipi d'Aiguamúrcia. Aquesta darrera denominació no té res a veure amb els murcians, és una denominació d'origen llatí que té a veure amb l'evolució del riu Gaià en el seu pas pel poble. El vaig estar a punt de visitar fa uns anys quan em convidaren a una calçotada a la Fonda Grau de Santes Creus, que es veu que ho broden. No hi vaig assistir i aquest darrer dijous era tancada. Mala sort.

El monestir fou abandonat arran de la desamortització de Mendizábal. Les riqueses del monestir foren venudes i a més hi havia una llarga tradició que els monjos, que tenien una certa activitat política, atès que eren propietaris de pobles sencers, sempre donessin suport en una guerra al bàndol que acabava derrotat. Més mala sort i sobretot mala vista. El monestir fou abandonat i assaltat i fins als anys 30 del segle passat no es va començar a reconstruir sense tornar a la vida monàstica. De pas em vaig assabentar que algunes de les propietats del poble al voltant del monestir havien estat heretades per don Jaime de Mora de Aragón, un aristòcrata germà de la reina Fabiola de Bèlgica, dona del rei Balduí. Per la seva germana i cunyat era l'ovella negra de la família, playboy, vividor, actor ocasional. Però un personatge molt divertit, d'una cultura i simpatia extraordinàries, relacions públiques de Marbella on estava a sou de l'ajuntament i d'empresaris turístics. De jovenet el vaig entrevistar a aquest diari un cop que va venir a la Costa Brava per ser jurat d'un concurs, després quan treballava a TVE ens vam trobar per una sèrie de programes d'entreteniment que s'havien de fer a Marbella. Sempre em va parlar en un català correctíssim. Perilla, bigotet dalinià, bastó, monocle, gosset i fulard al coll. Visca don Jaime!

Feta la feina que em pertocava i abans de tornar a Girona vaig acostar-me al monestir de Poblet, també a la Ruta del Cister, on sí que varen reprendre la vida monàstica més de cent anys després de la desamortització, abandonament del monestir i assalt i espoliació de les tombes dels reis de la Corona d'Aragó. Franco va presidir el retorn de les despulles de Jaume a principis dels cinquanta i que a punt estigueren de ser robades dies abans de la catedral de Tarragona per un grup catalanista, però que al final no ho feren perquè es discutiren per una collonada, vaja com el que passa ara mateix. Hi ha restriccions a les visites, era tard, però alguna cosa vaig veure. L'havia visitat feia molts anys amb un grup de periodistes, no gaire temps després que el pare Abat Maur Esteve, fes l'homilia de l'enterrament de Josep Pla, crònica que vaig escriure per aquest diari en companyia del fotògraf Pablo García Cortés «Pablito». La missa la va celebrar el rector de Llofriu mossèn Antón Recio que havia estat professor meu a l'Institut de Girona. Ara l'abril arriben els 40 anys de la mort de Josep Pla. I reescriure, amb els detalls que recordo, aquell enterrament que vaig viure, mai pitjor dit.