23 de gener de 2021
23.01.2021
Diari de Girona
A. Domínguez
Escriptor

«Ens tenen adormits, interessa que estiguem callats»

23.01.2021 | 00:52
«Ens tenen adormits, interessa que estiguem callats»

Antonio Domínguez, que va fer el Camí de Santiago en cadira de rodes, acaba de publicar «La isla del durmiente», primera d'una nissaga de novel·les de fantasia i aventures anomenada «Tastarabás o Las crónicas de Elaurin», un món misteriós ple d'intriga, amb amor, màgia, lleialtat i valor, però també velles rancúnies i cobdícia. Espera la fi del confinament per presentar-lo a Girona.

Dorm bé?

He, he, la veritat és que sí, el que passa és que soc dels que van a dormir tard. A vegades em desperto perquè em venen idees i m'aixeco a escriure-les, però en general dormo bé.

O sigui que és ocell nocturn?

Sí, i a més ho he sigut tota la vida. És una cosa contra la qual he hagut de lluitar sempre, perquè anava a la universitat i m'havia de llevar aviat. Però no podia anar al llit abans de les 2 o les 3 del matí.

Les millors idees arriben de nit?

Almenys en el meu cas, és de nit quan més creatiu estic. Fins i tot em desperto enmig de la nit, i trobo solució a problemes que m'havia plantejat abans d'anar a dormir i havien quedat sense resoldre.

Fer el Camí de Santiago inspira d'alguna manera?

Sí, és una experiència molt inspiradora, en el sentit que és un repte. És un repte físic i també és un repte espiritual, interior. Veus la realitat d'una manera diferent, t'ajuda a relativitzar. Tot es veu des d'un altre prisma.

Encara que un no sigui creient?

Per descomptat. És un camí que va passant per esglésies i llocs així, però està enfocat cap a altres paràmetres, el definiria com a espiritual-global.

Es dedica a escriure llibres de fantasia, però quina és la seva fantasia?

Influir, ni que sigui una mica, en algú que em llegeix, arribar al cor d'aquesta persona. Poder servir d'alguna cosa a aquesta persona que potser ni em coneix. Ser útil, en definitiva.

Dona valor a la lleialtat, virtut molt present al seu llibre?

I tant, considero que és un pilar bàsic. Un ha d'estar agraït a l'altra gent, ha de ser fidel a algú que el mira d'igual forma.

Troba que és una virtut que s'està perdent?

Podria ser, però és que actualment s'estan perdent moltes virtuts. El món és cada vegada més atropellat, més material. S'està buidant de valors que són essencials, s'estan diluint en aquest món tan material.

Què s'enduria a una illa, encara que no fos dorment?

Això és molt difícil de dir. Si pogués endur-me-la, probablement la biblioteca més gran que existeixi, o que mai hagi existit. Suposo que seria una biblioteca interplanetària.

La societat sencera és dorment, actualment.

Una mica dorment sí que està, una mica anestesiada, com si hagués aspirat cloroform. El que passa és que es tracta d'un cloroform administrat, vull dir que no és intrínsec de les persones, sinó que estem adormits perquè ens mantenen així. Interessa que estiguem una mica callats.

Més enllà de la lleialtat, al llibre hi ha també odi i cobdícia. Els ha conegut de prop?

Buf, odi és una paraula molt forta, en les meves carns espero no haver-lo patit mai.

Però ha conegut gent amb odi i cobdícia?

(Pensa una estona) Sí, probablement sí. A més són dues coses que van bastant lligades. Perquè la cobdícia acaba provocant que sentis rancúnia o odi cap a qui té més que tu o qui posseeix una cosa que tu no posseeixes. Segur que he conegut gent així, però ara no sabria donar-li un nom.

No cal, no cal, que els odiadors poden ser perillosos. Aconsegueix sempre mantenir l'odi i la cobdícia lluny dels seus sentiments?

És que jo a penes cobejo res. L'únic que cobejo és intentar comprendre i entendre les coses. I ser bona persona. I poca cosa més, ja veu que són aspiracions més aviat modestes.

I l'odi?

Encara més, perquè és un desastre per a qui odia, és un cataclisme. L'odi no és més que una malaltia, hem de mirar de tenir-lo ben lluny.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook