Fa anys que a Pep Guardiola ja no l'anomenen de la manera que el barcelonisme el va batejar, igual que ha fet amb alguns dels símbols de la seva pedrera i amb fàcil adscripció territorial. A Josep Maria Fusté li deien el noi de Linyola fins que «lo» Bojan, també originari d'aquest poble lleidatà, va heretar el tractament. Charly Rexach era, probablement amb certa ironia atesa la seva actitud senyorial al camp, el noi de Pedralbes. El 16 de desembre de 1990, Cruyff franquejava el pas al noi del Santpedor, Josep Guardiola i Sala.
Aquell dia debutava al partit que enfrontava el Barça i el Cadis al Camp Nou. Tenia 19 anys i vivia a la masia des dels 13, quan va deixar Santpedor, un poble del Bages proper a Manresa. Guardiola jugava amb el B i, malgrat que eren coneguts els seus progressos, fou una sorpresa que Cruyff li donés aquell dia la titularitat. L'holandès, emprenyat amb la junta perquè no li fitxaven el noruec Molby, havia tret de l'equip Luis Milla, que coquetejava amb el Madrid. La solució per allò que se'n deia «el mig centre» va acabar essent genial. El noi de Santpedor avui ja no és tan noi. Aquesta setmana ha complert 50 anys i fa un mes en va fer 30 del seu debut. També s'ha estrenat un magnífic documental, Tócala otra Vez, Pep, a Movistar, valorant el seu llegat blaugrana. Ateses aquestes circumstàncies , no puc deixar de manifestar la meva admiració i agraïment.
Vaig estar al camp el dia del debut d'en Pep Guardiola. No només ho recordo per l'anotació a l'agenda, sinó perquè ja seguia la seva evolució com a jugador de la pedrera per simpatia. Dos anys abans m'havia fet un favor impagable. El 24 de maig de 1989 es jugava al Camp Nou la final de la Copa d'Europa entre el Milan i l'Steaua de Bucarest (4-0, victòria de l'increïble Milan d'Arrigo Sacchi amb el seu futbol directe: solidesa italiana empeltada de màgia holandesa). Havia aconseguit dues entrades per anar a la final amb el meu germà Joan. La recollida era a la Masia, al cantó del Camp Nou, el mateix dia del partit. Vaig arribar uns minuts tard de l'hora de tancament fixada i el personal de seguretat ja no em va deixar entrar. Un noi que voltava per la recepció es va adonar del meu trasbalsament. Ràpidament em va fer passar per una porta lateral, travessàrem fins i tot la cuina, fins a trobar-me les secretàries del club que ja recollien els estris i em donaren les entrades. El noi es movia per la masia com Pedro por su casa perquè senzillament era a casa seva. Ens vàrem presentar. Era en Pep Guardiola.
El debut de Guardiola no va passar desapercebut i aviat va provocar la constitució d'una legió de seguidors, entre els quals m'he comptat, que ja vèiem en ell, per la seva lectura de les jugades, anticipació i discurs en el camp, a més d'un jugador excepcional, l'embrió d'un futur entrenador. Era la nostra una intuïció i, per tant, calia també acceptar la tesi dels que pensàvem que la nostra actitud era un fet emocional i poc racional. Òbviament, hi ha qui manifestava que on uns vèiem màxim lliurament, intensitat i lucidesa, altres hi trobaven impostura. Així és la vida. A la seva etapa de jugador tot era opinable, malgrat que la realitat fou que gaudia de la confiança de Cruyff com a component essencial del dream team. Però a la seva etapa d'entrenador, els fets, els títols i el reconeixement general de l'estil deixen poc espai per dur la contrària.
A vegades he explicat que el Barça sovint em fa pensar en el sistema de partits polítics d'Uruguai de dècades passades. El «Partido Blanco» s'alternava amb el «Partido Colorado». No sabies què pensaven uns i altres de qualsevol tema, excepte que estaven oposats en tot automàticament. No cal dedicar molt més que tres línies a algunes actituds que no tenen justificació en la poca simpatia que puguin sentir per Guardiola i la seva trajectòria blaugrana perquè voregen el negacionisme. És cert que tenia Messi, Xavi o Iniesta al seu equip. Però ja ho va dir Sir Alex Ferguson en definir el joc del Barça després que el seu equip, el Manchester United, perdés 3-1 a una fantàstica final jugada a Wembley el 2011: «Quan a aquesta illa vàrem inventar el futbol volíem dir exactament això que ells fan, mai he jugat contra un equip així, gaudeixin del seu futbol».
