Així com l'obligació de posar l'intermitent abans d'efectuar un gir o canvi de sentit en una rotonda o cruïlla ha desaparegut pràcticament de l'imaginari ciutadà amb la connivència, tot s'ha de dir, dels agents que ho haurien de regular, també s'han volatilitzat els preus que per llei han de figurar als aparadors de les botigues per indicar al consumidor el cost dels productes, béns o serveis que estan a la venda.

Efectivament, segons s'especifica a la Llei 22/2010 de 20 de juliol que regula el Codi de Consum de Catalunya, els establiments han d'informar del preu complet de les mercaderies i productes que s'ofereixen amb IVA inclòs. Aquesta informació s'ha de col·locar tant a l'aparador com a l'interior i ha de ser visible de manera que no pugui induir a error o engany. Del compliment d'aquesta normativa en queden dispensades, per raons de seguretat, les joieries i les pelleteries (si és que en queda alguna d'aquestes), així com aquelles botigues que pels seus preus elevats «puguin ser causa objectiva d'inseguretat», tot i que, en aquest cas, cal demanar expressament una dispensa especial.

Apostant com faig sempre pel petit comerç i de proximitat, durant les passades festes nadalenques vaig aprofitar per comprovar com i de quina manera es complia la llei a la ciutat dels quatre rius i la veritat és que el recorregut fou d'allò més decebedor. En general, els comerços de roba passen olímpicament d'aquesta obligació de marcar el preu del producte, ja que només tres de la vintena dels aparadors comprovats el tenien posat de manera visible. En un dels casos, ni tan sols hi havia la preceptiva etiqueta a les jaquetes de coneguda marca arrenglerades a l'interior (potser perquè eren a preus prohibitius per a la majoria dels mortals?). En canvi, vaig observar que les sabateries compleixen i posen les referències de preu ben a la vista, no així d'altres establiments on l'etiqueta informativa queda penjada darrere la peça o producte en qüestió, com si, en col·locar-la a l'aparador, la referència de preu hagués quedat involuntàriament amagada. En el meu recorregut vaig poder observar que, com més cars són els productes, menys informació de preu s'ofereix al consumidor, una realitat que en alguns casos ha millorat en els darrers dies coincidint amb la promoció comercial de les «rebaixes» de gener.

Recordo que, fa anys, hi havia inspectors de Comerç que vigilaven l'acompliment de la normativa i fins posaven sancions als incomplidors. I no hauria de ser així, justament en aquests temps en què la ciutadania demanda, i amb raó, transparència en tots els àmbits de la vida? És evident que informar del valor d'un producte que s'ofereix des de l'interior d'una vitrina pública és un gest de transparència, però també ho és d'honestedat respecte del possible client que pot estar-hi interessat. Serveixen d'alguna cosa les lleis si després no hi ha vigilància per fer-les complir? Algú ha preguntat pel nombre d'inspeccions que s'han fet, les sancions imposades en el seu cas i, el més important, quin percentatge d'aquestes s'han cobrat si és que se n'ha cobrat alguna? Dit això, és evident que la pandèmia que ens aclapara ho ha capgirat tot i, en aquest sentit, considero que és lògica i raonable la indignació del sector per les maneres com s'han gestionat les restriccions imposades pel Govern de la Generalitat, però la irracionalitat d'unes mesures no haurien de tapar l'evidència d'alguns incompliments legals com aquest de la transparència i la informació veraç. Intentar amagar els preus públics és un estratagema de curta volada que, a parer meu, al capdavall no fa altra cosa que generar un sentiment de rebuig. Tinc la impressió que això dels preus visibles ja ha passat a millor vida, com també hi ha passat l'obligació de posar els intermitents dels vehicles per advertir d'un canvi de sentit...