Es fa dir Luw en lloc de Lluís Costa perquè en anglès té més glamur?
He, he, no, el nom de Luw ve a ser una síntesi de tots els noms que em diuen els meus amics i coneguts. Em diuen Lu, Luiggi, Lua, Lucciano, Lewis... Totes tenien en comú que comencen amb el mateix so. Ho vaig sintetitzar amb Luw, perquè, a més a més, volia que fos un nom curt.
Estava cansat que altres s'emportessin el mèrit i per això treu el seu propi disc?
En absolut, he après molt de tota la gent amb qui he col·laborat, estic encantat d'haver treballat amb ells. La majoria eren ídols meus de joventut, com Adrià Puntí.
Impressiona compartir escenari amb Iggy Pop?
Vaig fer simplement de teloner, però el moment més impressionant que he tingut a la meva vida musical és estar tocant i mentrestant tenir-lo al costat de l'escenari ballant el que jo tocava. Ho feia per escalfar abans de cantar ell, però mirava més l'Iggy Pop que no la gent que tenia al davant! Jo estava al·lucinant.
Ja s'havia tret la samarreta?
Sí, i tant. Em penso que no el vaig veure ni un moment amb samarreta, i això que el vaig estar veient des de la tarda fins a la nit (riu).
«Viatge a la immensitat». Quan ha estat més a prop de la immensitat?
Fent aquest disc, que representa tots els sentiments que no es poden mesurar. Estic contínuament envoltat de la immensitat: somiant, perdent-me per l'espai, mirant el mar o simplement amb els meus pensaments.
De jove a la discoteca era dels que tocaven la guitarra invisible?
No (riallada), jo era dels que es quedava recolzat a la barra.
L'amor ve de passada i només una vegada, com diu en una cançó?
Tant l'amor com la vida. Has d'aprofitar quan passa el tren per agafar-t'hi, perquè a vegades no torna a passar.
Un comença al món de la música amb l'única i sana intenció de lligar?
Com que vaig començar molt jove... potser sí. A quinze anys era una de les raons, no li diré que no. Potser amb el temps ha canviat, però a aquella edat això era important.
Per poder tocar fora del seu municipi dirà que va a celebrar un míting en lloc d'un concert?
Ho he pensat, no cregui. Seria una bona manera de poder tocar. Si més no, que quan facin un míting obrin el bar del costat de l'escenari, i que a més a més hi hagi músics fent de teloners del mateix míting.
Una bona manera que hostaleria i cultura puguin aixecar una mica el cap.
A veure.
És conscient que, per més missatge que vulgui incloure als seus temes, l'únic missatge que escolta avui el jovent és el que els transmet el reggaeton?
Hòstia! Buf...
No se'm deprimeixi, ara.
El que passa és que no crec que el del reggaeton sigui el mateix missatge que donem nosaltres. És un missatge una mica banal, al meu entendre, una mica superficial. Crec que el missatge autèntic és el que donaven els Sex Pistols i altra gent per l'estil.
