Durant la setmana vaig decidir que si el TSJC així ho decidia (eleccions el 14-F) avui escriuria del míting com element emblemàtic d'una campanya electoral. Havíem sabut que la Generalitat dispensaria del confinament municipal per poder anar als actes polítics dels partits durant la campanya electoral. Es considerava implícitament inclòs en el dret de participació política i legalment no ho podia prohibir. El públic va reaccionar amb indignació. Com si no hi haguessin altres drets essencials limitats per les emergències sanitàries que la majoria respectem per poc que ens agradin. O trobem absurds. Les «fronteres» entre Girona i Salt, Begur i Palafrugell o l'Hospitalet i Barcelona són urbanes: un canvi de vorera o senzillament passar a la casa veïna.
Vista la resolució, també s'esvaïa la possibilitat que la nova convocatòria pel 30 de maig permetés la presentació de noves candidatures que el bon humor de molta gent (que mai es perdi) començava a suggerir per driblar el confinament al municipi. Crides a assistir als futurs mítings dels partit dels Arrossaires de Pals, Calçoters del Vendrell, Cargolaires de Lleida o Gambers de Palamós. «Cap on va senyor?», preguntaria el mosso d'esquadra a un conductor a la sortida de Figueres-Nord: «A dos mítings, primer al del Partit del Motel Empordà i després al de les Vedets de la Jonquera». «Doncs endavant i que tingui una bona participació», contestaria amablement l'agent.
Els partits han estat ràpids i han demanat que ningú surti de la seva localitat per un míting. Si cal es faran sense assistents només perquè premsa, televisió i ràdio disposin de veu i imatges dels discursos. I es que un míting ja no es el que era. Recordo l'emoció amb la qual de molt jove assistia als dos primers mítings que se celebraren a Girona durant la transició.
El primer fou el de Convergència el 15 de setembre de 1976 al Cinema Ultònia amb els gironins Joan Vidal Gayolà, Albert Rossich, Carles Batlle i en Joan Saquès així com Jordi Pujol i Miquel Roca. Estic llegint actualment les memòries d'en Joan Vidal i aquest explica que no tenien idea de com era un discurs a a un míting i algú els va recomanar cridar per fer-lo creïble.
Tant fort ho feren que alguns acabaren sense veu a mig discurs. Una setmana després arribava el segon míting a la ciutat. Era dels socialistes de Joan Raventós al Pavelló de la Devesa, amb els gironins Anna Pagans, Lluís Sacrest, Josep Vicente, Daniel Tarradellas, Josep Illa o en Just Casero.
A les primeres eleccions de 1977 els partits decidiren que era essencial fer més mítings que els rivals a tots els pobles. Molt diferent del parell d'actes diaris que actualment fa cada partit, només per garantir les connexions en directe a les televisions i que han convertit en un espectacle. Quan això passa, una una llum estratègicament situada s'encén per avisar el líder que ja esta en directe i pot llençar el missatge del dia.
En canvi, al 1977 els mítings s'organitzaven consecutivament, pel que fa a l'horari, a poblacions no massa allunyades. Començava l'orador, per exemple, a Cassà de la Selva a les set. Quan finalitzava, marxava en cotxe cap a Sant Feliu de Guíxols, on parlava a quarts de nou. A les deu ja era a Calonge per repetir el mateix discurs per tercera vegada. Això provocava gracioses situacions, quan l'intervinent anterior havia d'allargar eternament el seu discurs davant la conya del públic, el qual s'adonava que no arribava la persona esperada.
Es un art, l'oratòria. Als mítings electorals cal persuadir, enganxar, emocionar. Un míting no es una conferència sinó que exigeix eloqüència i vehemència. També una certa dosi d'espectacle. A la meva primera etapa periodística a Madrid, anava a molts actes polítics però sobretot m'impressionava la força escènica dels discursos dels comunistes. Vaig arribar a veure a Vallecas a Dolores Ibarruri, «La Pasionaria».
També recordo uns discursos «tremendos» d'Ignacio Gallego, un líder comunista prosoviètic que semblava un cosí germà de l'Stalin. I també Julio Anguita. No em varen convèncer de gaire res, però impactaven molt. D'aquelles primeres eleccions gironines de 1977 recordo com un gran orador, amb gran diferència dels altres candidats, a un joveníssim Joan, «Jan», Casadevall, que es presentava per la Lliga de Catalunya. Era capaç de coordinar el to de la seva declamació amb els seus arguments, augmentant d'intensitat de l'oratòria quan realment estava dient el més important. Com en una partitura. Sense faltar-li una paraula ni errar en la pronunciació. Sense papers. Avui és un reputat advocat i distingit membre de la societat civil gironina. I sobretot un bon amic.
