Lluís Quílez tenia esperances que Bajocero tingués una bona acollida a Espanya. Comptava amb un repartiment potent, amb noms reconeixibles com el de Javier Gutiérrez o Karra Elejalde. Però el que no es podia imaginar és que la pel·lícula se situés com a número u en Netflix en diferents parts deñ món que no coneixen precisament l'star system espanyol. «És el que té aquesta plataforma, es llança la pel·lícula i mai saps el que passarà. I com que és en tants països, és una cosa impredictible. En qualsevol cas, l'èxit que ha tingut era molt difícil d'imaginar», explica el director català.

Quílez segueix «entusiasmat» amb tots els missatges que li arriben de tot el món comentant la pel·lícula, també els mems amb frases dels protagonistes i les reaccions al seu final. «Sabia que seria polèmic, i hi ha tingut crítiques, però crec que és interessant obrir aquest tipus de debats al voltant de temes ambigus».

Pedro Uriol, productor a Morena Films, porta quatre anys treballant en el projecte de Bajocero i reconeix que ha estat dur anar sortejant les complicacions a l'hora d'estrenar la pel·lícula enmig de la pandèmia. Les dates inicials en cinemes es van anar posposant, fins que Netflix els va oferir l'oportunitat que es pogués veure directament a la plataforma. «Ha estat una producció complexa, amb un pressupost mitjà-alt per a un director novell i amb ambicions tècniques i artístiques, amb un rodatge nocturn i fred i molta feina de postproducció», comenta. «Teníem l'esperança posada en la tardor, però no ho vam veure clar, i quan Netflix ens va oferir una estrena global, ens va semblar el més oportú».

Quílez pensa que una de les claus de l'èxit té a veure amb l'atmosfera i la dosificació de la informació d'una trama que va constantment canviant de perspectiva. «Primer creus que estàs veient una pel·lícula carcerària sobre un trasllat de presos, després una d'un assalt a un furgó blindat, per convertir-se al final en una història de venjança. Sabia que podia funcionar, però tampoc fins a quin punt».

El director català està fascinat per Alfred Hitchcock, per la seva condició de mestre a l'hora de dosificar la informació, d'anar jugant amb les expectatives de l'espectador i de sorprendre a través dels canvis de punts de vista, rellevant capes en la història que no podien ni imaginar de bones a primera. En certa manera, és el que ha intentat fer el director a Bajocero. Potser la seva estructura fonamental sigui molt senzilla, però el trajecte està ple de sorpreses, que van configurant un trepidant mecanisme en el qual mai saps què més pot arribar a passar.

Bajocero sap treure tot el partit del món als escassos elements amb què compta, que no són més que una carretera solitària, un paisatge gelat i un furgó policial. A més, el clima (el fred, el gel, la boira) es converteix en un personatge més i genera moments realment angoixants.