14 de febrer de 2021
14.02.2021
Diari de Girona
OPINIÓ

Simfonia italiana

Lliçons per a casa nostra: quan no es pot imposar l'acord desitjat, cal pactar pel bé del país

13.02.2021 | 23:33
Mario Draghi, en una imatge d'arxiu de l'any 2019

Avui votem. El poble sobirà dirà la seva. Esperem que sense entrebancs i maldecaps per aconseguir que es pugui exercir el dret amb tota seguretat sanitària per electors, membres de les meses i funcionaris destinats als col·legis. Han estat el gran protagonista d'aquesta darrera setmana tots els encreuaments de vetos i negatives per fer acords entre els partits polítics. De tal manera que si poséssim en una fulla de càlcul tots els vetos i hi apliquéssim els resultats de les enquestes, formar govern seria impossible i aniríem de cap a una repetició electoral, igual que ha passat a Espanya a les darreres dues eleccions generals. Per tant, no és tan estrany el que apunto, hi ha precedents ben propers.

Mentre això succeïa a casa nostra, a Itàlia gran part de les forces polítiques s'han posat d'acord en que sigui votat «presidente del consiglio» l'economista Mario Draghi, fins fa poc president del Banc Central Europeu amb una majoria de ministres tècnics independents. Hi ha persones que passen a la història per pronunciar grans frases que formen el pensament. En alguns casos aquestes frases a més de ser mítiques tenen efectes per canviar la història de forma efectiva. El 26 de juliol de 2012, en plena crisi del deute sobirà, molt especialment a Itàlia i Espanya, quan l'anomenada prima de risc es disparava fins a nivells que pressuposaven l'impagament i la necessitat d'intervenir aquests països, va dir textualment: «Faré tot el que calgui per salvar l'euro». Els mercats van acceptar el missatge i la pressió es va afluixar.

Ara volen que «Supermario» salvi Itàlia, incapaços de tenir un Govern estable, cosa que tampoc és una novetat. El meu amic Carles Pérez-Desoy, diplomàtic i col·laborador del Diari de Girona, va estar destinat a Roma. Ahir em parlava per telèfon des de Salvador de Bahía, on ara viu, i em deia que una de les característiques de la política italiana és una certa transversalitat que els porta que quan l'acord o fi que cerquen és impossible d'assolir s'ha de pactar el que sigui i punt. Sense manies ni recriminacions d'uns als altres. Però tampoc sense mitificar en excés. Al palau de Monteccitorio, seu del Parlament, hi ha una gran sala, adjunta a l'hemicicle que ells anomenen el transatlàntic perquè té una forma nàutica. Allà es cou tot i els governs tremolen quan la transversalitat es posa en marxa. Hi ha una escena a la pel·lícula «Il Divo» sobre Giulio Andreotti, l'home clau de la política italiana, la persona de confiança del Vaticà a la política italiana (encara que se'l coneixia amb el mot de Belcebú, un dels set prínceps de l'infern) i amb connexions sicilianes acreditades per la justícia que té com a escenari el transatlàntic. És el maig de 1992 i des d'aquella sala mou els fils per provocar el fracàs de fins a 16 votacions per escollir president de la República Italiana i convertir-se en l'única elecció possible. Però el 26 de maig el jutge Falcone és assassinat per la màfia a Palermo i Andreotti, en rebre la notícia al transatlàntic, se'n va a casa. Sap que les seves opcions s'han acabat.

Un dia va venir a Madrid a donar una conferència amb motiu de la publicació del seu llibre sobre la televisió, «Homo videns», el famós politicòleg italià Giovanni Sartori. Irònic i amb notable mala llet. Un diví. Al col·loqui li preguntaren pel com anirien les eleccions italianes que anaven a celebrar-se. «Els italians són imbècils, però, és clar, no tots», va contestar mentre l'ambaixador italià, que era al seu cantó, es posava de color cadàver. Però a continuació va demanar la paraula un col·laborador d'un dels programes satírics de la televisió que solen anar a les rodes de premsa a preguntar coses insòlites. Aquest cop ho feu amb fonament, com diria Arguiñano. Va demanar si li podia recomanar un restaurant a Roma. En principi semblava que l'engegava a pasturar, però finalment va sortir un nom: Fortunato all Pantheon. Magnífic, el conec! L'humorista que preguntava a la seva vegada li va esmentar un restaurant italià de Madrid que a ell li agradava: Sinfonía Italiana, precisament! I això que els italians no són de simfonia, malgrat inventar-la, sinó més aviat d'òpera. Un petit restaurant de només tres taules de dos persones cadascuna que era al carrer Fernando el Santo. Una cambrera i el propietari que era el cuiner. A vegades ja eres assegut a taula fent l'aperitiu i el cuiner tot just arribava del mercat de fer la compra. Llavors ens posaven d'acord els clients per demanar tots el mateix i acabar a una hora prudent. Una bogeria fantàstica ja desapareguda.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit