La imaginació popular va imposar al segle XX la imatge de rodamons i indigents vivint a sota d'un pont, afavorint algunes expressions avui dia irreproduïbles en tant que políticament incorrectes, en referència a algunes ètnies. Més enllà de casos molt puntuals, els ripollesos no estàvem acostumats a veure gent dormint al carrer. La crisi de la covid-19 ha propiciat que 'últim estiu i a la tardor s'hagin vist sensesostre passant la nit al caixer que Caixabank té a la plaça de Sant Eudald, una circumstància que també es va reproduir en altres poblacions de la comarca com a Sant Joan de les Abadesses. En l'última sessió que l'alcalde Jordi Munell va oferir per respondre preguntes dels vilatans a través d'Instagram, va explicar la presència d'un jove que viu sota el pont de l'Arquet, i que malgrat haver-li proposat ajuda per part dels serveis socials del municipi i de diferents cossos policials, l'havia declinat.
Brian Carvalho va arribar a Ripoll a mitjans de novembre passat. Anteriorment ja hi havia estat a la primavera, viatjant amb una altra persona, que fins i tot el va convidar a passar la nit a l'hotel on s'hostatjava. Però després de trobar una flassada, la va utilitzar per abrigar-se del fred nocturn a una de les muntanyes que envolten el poble, i l'endemà la va guardar a sota d'una arcada del pont del ferrocarril. Quan més tard va tornar a Ripoll després d'haver estat a la costa del Garraf, va trobar un espai en un altre pont veí, el de l'Arquet a sobre del riu Freser i molt a prop de l'aiguabarreig amb el Ter. A un dels extrems hi ha unes escales que es van construir per tal de servir com a sortida d'emergència de la discoteca que havia ocupat els baixos de l'edifici veí. Al replà inferior d'aquest espai hi va instal·lar el més imprescindible que necessita per viure, en constatar que no estava ocupat per ningú més. Una taula on menjar, unes cadires, un petit sofà, un matalàs, catifes, una cortina i cartons per preservar-se de les inclemències climàtiques, conformen el petit habitacle que s'ha procurat.
La temperatura de fa un parell de diumenges a les set del vespre no era tan agressiva com ho havia estat les setmanes anteriors, però tampoc convidava a parar la fresca. Jo mateix havia estat tres vegades al replà on sobreviu en Brian, però no havia tingut la sort de trobar-lo. La quarta va ser la bona. Baixant les escales vaig preguntar si podia afegir-me a la reunió que mantenia amb un conegut que de tant en tant li dona un cop de mà, en Crisan Rada, un romanès establert a Ripoll. L'amabilitat amb què Brian Carvalho diu que ha estat tractat al poble, és la mateixa que ell va aplicar per rebre'm i satisfer la meva curiositat.
El caràcter itinerant de Brian va iniciar-lo ja al seu país, Uruguai. És originari de Paysandú, una ciutat fronterera amb l'Argentina, de més de 75.000 habitants. Actualment té trenta anys, però ja després d'acabar els estudis i provar algunes feines que no van acabar de fructificar, va començar a viatjar per Sud-amèrica. Més tard «també tenia ganes de conèixer Europa, els països mediterranis i fins i tot més enllà», explica. I així va ser com va arribar a Catalunya. A Ripoll afirma que «m'han rebut bé», si bé encara no hi té gaires amics. Algunes persones li porten aliments per menjar, i ell ho agraeix. Fa setmanes li van mostrar una casa deshabitada per si volia dormir entre parets i sota sostre, però ell prefereix plantejar-se el futur en el medi natural. De fet, és complicat trobar-lo durant les hores de llum al pont de l'Arquet «perquè de dia vaig a la muntanya i no torno a baixar al poble fins al vespre». El seu objectiu immediat és quedar-se a viure al bosc.
Fer-ho a sota un pont no és agradable, però a Brian Carvalho li sembla millor que no pas en un dels allotjaments que li van proposar els serveis socials. Els va agrair aquella possibilitat «encara que prefereixo estar aquí, on em trobo prou bé», diu amb un fil de veu agradable. Aquest estil de vida té els seus inconvenients. Per rentar-se té el riu a tocar, tot i que les necessitats afirma que acostuma a fer-les al bosc. Prop de la llera hi ha els animals naturals d'aquest àmbit, com ara rates. Fins ara no l'han molestat gaire: «N'he vist una, una vegada», assenyala. Paradoxalment i encara que no ha tingut problemes de cap mena, en una ocasió un nen va entrar al lloc on té les seves coses, i se li va endur una bossa amb caramels que havia trobat, i que posteriorment va tornar a recuperar no gaire lluny d'allà.
Durant els dos mesos que porta a Ripoll, ha estat buscant feina «però no he tingut sort», lamenta. El fet de no tenir papers li dificulta de trobar-ne. Alguns dies durant les festes de Nadal se'l va poder veure practicant malabars, una de les seves aficions, en diferents espais públics del municipi. Posava una gorra a terra i començava a practicar, però la policia el va informar que no podia fer-ho. Mentrestant, segueix enfrontant-se a un clima molt diferent del d'Uruguai, que lluny d'incomodar-lo «em sembla interessant» pel contrast que li ofereix. El futur dirà on porta aquest rodamon que ha trobat aixoplug ni que sigui provisional i precari a Ripoll, content que, si bé molta gent no pot entendre el seu estil de vida, com a mínim el respecten.
