En els nous episodis també se li acumulen les morts.

Això hauríem de preguntar-ho a Pepe Coira, el creador i guionista... Però en aquesta illa és on més he sentit jo això de «lloc petit, infern gran». Tu no saps la de coses que passen al Hierro. És una illa molt misteriosa, amb històries des dels guanches.

Com trobem la jutgessa Montes en aquest inici?

Han passat dos mesos des que la deixem i està més acostumada a l'illa. Però està molt més sola, molt més enfadada, li sembla tot més injust, es fa moltíssimes més preguntes... Dubta de tot, fins i tot del sistema, perquè la justícia gairebé sempre està feta per al que la incompleix. Ella vol complir la justícia com a jutgessa, però com a persona moltes vegades no la comparteix.

Ambdues tenen coses en comú: és una dona que diu les coses com les sent.

Jo no tinc res a veure amb la jutgessa Montes. I no crec que la jutgessa digui el que vol dir, sinó el que ha de dir. Jo no estic sola, jo no estic enfadada, jo estic on vull estar. Vivim en un sistema i en una societat en la qual, si dones la teva opinió, et titllen de problemàtica. I jo soc simplement algú que dona la seva opinió. També en la premsa etiqueteu molt i hauríeu d'assumir responsabilitats, sobretot les dones periodistes. Hauríeu de suprimir alguns adjectius com «dona forta». Jo mai llegeixo un home fort o un home de mitjana edat.

Li molesten les etiquetes?

Jo no soc el que la premsa vol que sigui. Això que Candela no té pèls a la llengua. Però quines ximpleries són aquestes? Que se'ns respecti. Que la cara de Demi Moore és seva, no és patrimoni de la humanitat i que a les dones no se'ns jutgi fins pel que fa una amb la seva cara.

Sempre reivindica una portada en una revista de moda.

Jo sé perfectament el físic que tinc i a les dones que dirigeixen revistes de dones els dic: donin portades a dones amb talent, que no sols es premiï l'aparença externa. Jo soc la primera que estima la moda i la bellesa, però donem també espai a la tenacitat. Perquè hi haurà nenes a les quals els arriba un article d'una actriu i cal explicar-los que això és pic i pala. Igual que dic que a les dones gairebé sempre se'ns dirigeix, se'ns produeix i se'ns escriu des dels homes. I dins de l'imaginari col·lectiu del cavaller, tu hi ets fins que deixes de ser apetitosa, i això per a ells sol ser a partir dels 40. A partir de llavors t'escriuen enfadada, putejada, malalta, un conyàs de tia... I no, tios. Si als 20 no t'assabentes de res i als 30 vas encara despistada! És als 40 quan ho trenques.

Així que està pletòrica?

El millor que he llegit en la meva vida és quan a Princesas Fernando León va posar del meu personatge: carrer, bellesa discutible. En tots els altres guions no et pots imaginar el que he llegit quan m'oferien personatges! I jo ara em veig divina. Sobretot, ara m'he assabentat que a la negació, a tot el que sigui per esborrar, li dic que no. I al que sumi, que sí.

Vostè no va ser la primera opció per a Hierro.

La primera idea que tenia Pepe Coira al seu cap era d'una jutgessa jove, acabada de sortir de la facultat. Després va passar per diferents canals generalistes i li van dir que no. I quan va caure a Movistar, aquí van plantejar una actriu més gran, amb més experiència. I aleshores al final algú llançaria el meu nom i pensarien: ni chicha ni limoná.

Com va la sèrie que ha escrit, Puerto y Camino?

Pilar Castro serà Camino, que dirigeix una revista femenina, i jo interpretaré Puerto, que dirigeix un canal d'esports. A més hi ha una advocada i una biòloga. És una sèrie de dones a partir dels 35 anys. La produirà Isabel Coixet i estem en converses avançades buscant plataforma.

Torna a estar sense treball, a part de la seva col·laboracions a La Resistencia.

Doncs no en tinc, no. Hierro la vaig acabar a l'agost de l'any passat. Ara haig de treballar i seguir. A vegades em diuen: li podries posar més fantasia a la teva professió. Jo la fantasia la poso en els personatges, en la resta no vull explicar contes.