A un quart i mig de set de la tarda del dia 23 de febrer de 1981 jo era a la redacció del diari, treballant en el suplement esportiu dels dimarts (el diari no sortia els dilluns). Sobtadament,a l'adjunta sala de teletips , unes impressores amb bobines de papers que anaven rebent les notícies de les agències, dringava la campaneta. Era l'avís d'una urgència. Del seu interior va sortir com un llamp el llavors director del diari, Gonzalo Garrido, qui ens va llegir el flaix informatiu : la Guàrdia Civil ha entrat al Congrés dels Diputats. D'això en farà dimarts 40 anys! Ho recordo com si fos ara. També que, presumint que la nit seria llarga, anàrem a berenar.

Quatre anys després de l'intent de cop d'estat, un servidor era a Madrid circulant pels passadissos del Congrés amb una acreditació de corresponsal. M'hi passava el dia per manca de despatx propi. En aquella època el que feia furor era l'anecdotari. El cambrer del bar del Congrés que t'explicava l'inventari del consum d'aquella nit: 143 ampolles de licor, 94 de vi i 16 caixes de cervesa, elevat consum que no sé com no va provocar una desgràcia. També les facècies dels companys periodistes. Manuel Barriopedro, fotògraf d'EFE, que va amagar el carret a la sabata, els companys de la tele que no varen desconnectar les càmeres com demanaven els assaltants o Rafael Luis Diaz, de la SER, que va deixar obert el micròfon.

Anècdotes que acompanyaven els, almenys, vint-i-cinc anys en el que va prevaldre la versió oficial sense cap afegit fins que l'episodi històric va caure en un cert oblit. La versió oficial era útil per a gairebé tothom. El cop va servir per depurar l'exèrcit, apartar l'UCD i Suárez, donar una gran legitimitat i popularitat al rei consolidant la monarquia i facilitava l'arribada del PSOE al poder. Aquesta tesi oficial té un document bàsic essencial del que poc s'ha mogut, l'informe Oliart, presentat pel ministre de Defensa un mes després del cop en sessió secreta del congrés: hi havia tres cops paral·lels (Milans, Tejero i Armada; aquest darrer pretenia una sortida constitucional amb ell de president en un govern de coalició). S'executen caòticament i els aturava el rei. La sentència va seguir aquesta línia i també el llibre més important d'un dels destacats periodistes de l'època, Pepe Oneto, qui va accedir a informació, documents i gravacions avui encara desconegudes. Apuntava el paper dels serveis secrets espanyols emparant els colpistes i intoxicant el rei. Però sempre salvant la figura del Rei com aliè a la mateixa. L'ambient de Madrid previ al cop d'Estat era de gran toxicitat. Centenars de morts d'ETA, crisi social i enfrontament frontal de Suárez amb els militars. Fins i tot el nom d'Armada l'esmentava el periodista Emilio Romero en un article a l'ABC tres setmanes abans com relleu de Suárez «un nombre ajeno y politic amén de bendecido».

Passaven els anys i cada cop es parlava menys del 23-F. A vegades els protagonistes de l'època feien algun llibre, pero sense afegir cap novetat i defensant el seu paper. També hi havia qui, al final d'un àpat, t'explicava alguna cosa, mai sabies si certa o falsa. Fins i tot en un article a El País, el cap de la Casa Reial el 23-F, Sabino Fernández Campo arribava a escriure que era millor quedar-se amb les versions aparentment contradictòries del 23-F perque «el que busca afanosamente la verdad, corre el riesgo de encontrarla». Déu-n'hi-do. A vegades el tema revifava i es qüestionava la versió oficial,com quan la periodista conservadora Pilar Urbano va publicar, arran de la mort de Suárez, un llibre on atribuïa al Rei la responsabilitat directa de deixar fer als militars per forçar la caiguda de Suárez. Li baixaren crítiques de tot arreu però donava peu a noves interpretacions.

I jo amb què em quedo, després de tants anys de conèixer a Madrid periodistes, personatges i polítics de tota mena? Doncs amb la tesi de Javier Cercas al seu llibre Anatomía de un instante, el millor que s'ha escrit. La seva visió com a literat i novel·lista és diferent a totes les que coneixíem. Contextualitza perfectament tant els fets del 23-F com la transició. El Rei no va organitzar el cop i és cert que el va aturar, però abans del cop el monarca va fer coses que no hauria d'haver fet i fou temerari parlant i no aturant a determinada gent. Dit això, ningú planteja una urgència històrica per conèixer tot el que de veritat va pasar.

De moment, fum, fum, fum...