Un dels integrants de l'escamot que fa uns dies es dedicava a rebentar aparadors de botigues, llençar pedres, cremar contenidors i fer pintades i embrutar les parets de Girona, va contestar d'aquesta manera -«és una qüestió de principis»- quan un veí de la zona que patia els aldarulls va increpar-lo tot preguntant-li quina raó hi havia per destrossar els caixers d'aquella sucursal bancària que l'endemà haurien d'utilitzar un bon nombre de ciutadans. L'interpel·lat era un jove que anava amb la cara tapada i de bon primer es va quedar perplex davant la pregunta, però immediatament, ben acomboiat per un grup de col·legues amb la indumentària de «guerra», va decidir «aconsellar» al ciutadà preocupat que fes el favor d'apartar-se si no volia rebre de valent.
Quins eren aquells principis que suposadament defensava el jove a cops de mall contra el vidre de la sucursal? Evidentment, no devien ser els principis democràtics que, justament, garanteixen el dret de manifestació que, en aquest país, s'exerceix sovint ja sigui per reclamar unes pensions justes, per exigir un referèndum o per reivindicar suposats drets vulnerats pel poder. És clar que potser es referien als principis que devien regir a l'antiga RDA (República Democràtica Alemanya) amb l'aplicació del garrot contra la dissidència o, sense sortir d'aquell país, l'antecedent de la coneguda com a Kristallnatch, l'orgia de violència i saqueig organitzada per Joseph Goebbels i les SA nazis contra les propietats jueves i les seves sinagogues. O tal vegada es referien als principis cristians? Per aquest camí tampoc hi trobo explicacions lògiques, llevat, és clar, que ens remuntem a l'època medieval i ens posem en la pell del gironí Nicolau Eimeric i les seves directrius per perseguir infidels, heretges i blasfems amb els conseqüents sistemes de turment per aconseguir les confessions dels reus. Una altra opció seria encaixar-los en els «Principios Fundamentales del Movimiento Nacional» d'infausta memòria que segurament deuen recordar alguns dels pares o avis dels agressius manifestants.
Girona és una ciutat que sempre ha estat pacífica i tranquil·la on s'han celebrat manifestacions multitudinàries sense problemes. En la memòria col·lectiva hi trobem la que es va organitzar contra la guerra d'Irak o, més enrere en el temps, la que va recórrer la ciutat protestant pel projecte de situar la variant de l'N-II a prop de la vall de Sant Daniel. Entremig, anys de celebracions cíviques i/o festives com les de l'11 de Setembre començades a partir de l'any 1977 a la Devesa i les del Primer de Maig inicialment amb nodrides participacions de treballadors, tot i que amb el temps han anat perdent la seva força i compromís. En tots els casos, però, sempre hi havia uns organitzadors que donaven la cara i es cuidaven que tot funcionés i, en donar-se per acabada la manifestació, els que s'hi quedaven, pocs, ho feien sota la seva responsabilitat. Ara, en canvi, les convocatòries es fan a través de les xarxes socials, s'ha imposat l'anonimat i, des que grups extremistes que s'autoanomenen antifeixistes (però que utilitzen els mètodes d'aquells a qui pretenen combatre), tallen vies de tren o carreteres i la crema de contenidors i el trencament de vidres d'establiments ja formen part del paisatge.
Amb l'excusa de defensar la llibertat d'expressió s'ha atacat furiosament aquesta llibertat representada pels mitjans de comunicació i llurs periodistes en un intent d'impedir que circulin opinions allunyades del pensament únic que ens voldrien imposar. Són aquests els seus principis? Davant d'aquest dilema, suposo que, en el fons, del subconscient del manifestant en el seu intent de voler donar una explicació devia emergir, en la seva nitidesa, aquella famosa frase de Grouxo Marx: «Aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc uns altres». I apa, cop de pedra contra el caixer.
