06 de març de 2021
06.03.2021
Diari de Girona

«La meva façana és muda però l'interior és parlat»

Entrevista a Paco Mir, actor, autor i director teatral

05.03.2021 | 23:32
«La meva façana és muda però l'interior és parlat»

El Teatre de Salt va acollir ahir l'estrena de «De mares a filles», una tragicomèdia de Paco Mir, una de les tres rodes del Tricicle, i dirigida per ell mateix. En l'obra, una mare i una filla es retroben a l'habitació d'un hospital després d'anys sense parlar-se

Està fart que se'l conegui com el calb del tricicle?

O el calvito.

Ah, a sobre en diminutiu?

Sí, sí. I abans era «el del mig del Tricicle», com el de Los Chichos. Però no, no em molesta.

Se li fa estrany, voler emocionar amb la paraula?

Soc conegut pel Tricicle, però faig servir la paraula des de sempre, perquè vaig començar fent còmic i dibuixos. Després he fet guions de TV i de teatre, etc. La meva façana és muda, però el meu interior és parlat.

La relació entre mares i filles és diferent que entre pares i fills?

No he buscat que fossin dones. Podria tractar de la relació entre pares i fills en general. Sempre hi ha algun secret de pares a fills, els fills assumim el que ens diuen tota la vida, però hi ha molt part de la seva vida que no coneixem.

Li passa això, quan pensa en els seus pares?

És clar. T'expliquen algunes coses, no sé, com es van conèixer, però n'hi ha moltes que no expliquen. I a vegades t'emportes una sorpresa mirant fotos antigues: «Ostres, el meu pare feia alpinisme?». «Coi, pare, no saba que havies estat a l'Himàlaia!». No parlo del meu, que no en feia (riu). Ningú explica tota la seva vida, entre altres coses perquè és impossible. Hi ha temes que ni tan sols surten, els records es van difuminant.

Les relacions humanes són diferents, en un hospital?

Qualsevol lloc d'on no et puguis escapar aporta molt de material.

Els hospitals s'han convertit en llocs habituals?

Són llocs que tots visitem una vegada o altra. Jo hi he estat força temps, per un accident del peu hi vaig estar tres mesos. Em va afectar tant que no volia anar més als hospitals, no m'agradava ni anar a visitar-hi algú, pensava que ja havia complert la meva quota d'hospital.

Ho entenc.

L'avantatge és que un hospital està ple d'àngels, perquè la tasca que fan les infermeres i resta de personal no es pot pagar amb diners.

La pandèmia ho ha demostrat.

Ho porto prou bé. M'agrada treballar, i abans ja passava mot temps a casa. Segueixo treballant a casa, la meva vida no ha canviat gaire. Ha canviat potser en el que afecta els espectacles i projectes, però no pel que fa a la tasca de creació, més solitària, que és la que m'agrada.

Totes les famílies guarden secrets?

Totes. No hi ha prou armaris per guardar els secrets familiars.

Expliqui'n un de seu.

He, he, en tinc tants que trigaria mot de temps a triar-ne algun.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook